Això no és un blog! Pere Joan Pons

En el nom de Sakineh o cinc raons per estimar el mes de setembre

perejoanpons | 01 Setembre, 2010 11:08 | Compartir:

La primera, una iniciativa americana per tractar de combatre l'ús de petroli en el nostre quotidià. Es tracta d'una campanya per passar els caps de setmana sense petroli i tots els productes que se'n deriven. Em sembla que ho hauríem d'imitar. Voluntaris? Podeu seguir les instruccions per un cap de setmana petroli 0 a http://www.weekendwithoutoil.org/

La segona, Esperanza spalding. Baixista, segurament una de les novetats musicals que he descobert durant aquest estiu. Recomano consumir-la sense moderació.

Per cert, tercera raó, visitar el pavelló d'estiu de la Serpentine Gallery a Londres, tocada de la mà de l'arquitecte frenchie Jean Nouvel. Tota de vermell....

I de llibres va la quarta, bé, em quedo amb Stephen Goldsmith i el seu "Power of the social Innovation".

La cinquena té nom de dona, Sakineh. Val la pena lluitar per ella, per evitar la seva lapidació a Iran. Firma la petició.

La foto, de rio de janeiro ja fa uns anys.

Roma, ¿ciutat oberta?

perejoanpons | 19 Agost, 2010 19:18 | Compartir:

Vagi per endavant que som un fanàtic d'Itàlia. De fet, estic casat amb una italiana, he passat ben molts d'estius i trob que la seva cuina és una meravella. Però tot té un límit. El batle de la capital, Gianni Alemanno, acaba de fer una proposta que em sembla, per dir-ho d'una manera fina, extravagant. El senyor batle de Roma troba que les manifestacions a la capital "molesten, provoquen brutors, renous i altres inconvenients" que li han fet reflexionar. I oh!, solució. Ha decidit proposar una idea "brillant i original". Alemanno ens ha sortit amb la proposta de fer pagar un impost per manifestar-se. El problema és que no ha aclarat molt bé quin tipus de manifestació quedarà subjecta a l'impost. Per exemple, no ha explicat si les celebracions que es celebren al vaticà queden subjectes a l'impost. Tampoc ha explicat si després dels partits de la Roma la gentada que surt de l'estadi també suposa el pagament d'un impost. O si la gay party també s'inclou dins el projecte impositiu. Tal volta a l'alcalde de Roma el molesten els que clamen contra el senyor Berlusconi, i per això inventa aquesta nova forma prohibir un dels drets més inalienables de la democràcia, com és el dret d'expressió. I sortir al carrer, expressar el descontent o la protesta, és una cosa a la que no podem renunciar mai. Ni aquí, ni a Roma, ni tan sols al Vaticà. ¿No és cert senyor Alemanno?

Davant la deriva de la seguretat a Europa, Daniel Cohn-Bendit

perejoanpons | 17 Agost, 2010 14:54 | Compartir:

El diari Le Monde que poden trobar als quioscs de Palma aquesta tarda, aleluya ja n`hi ha tres que han tornat a obrir!, té com a plat fort una entrevista amb un tal Daniel Cohn-Bendit. El titular m'ha deixat bocabadat: "Sarkozy pren els francesos per imbècils".

Afegeix picant també per l'esquerra europea, de la que diu que en el context europeu de la seguretat s'ha tancat en ella mateixa en temes com la regulació. Convida l'esquerra a reflexionar sobre el fet d'integrar passant per l'escola. "Integració és sinònim d'educació", diu. També demana a l'esquerra europea que ajudi a definir el marc d'entrada i sortida de l'Europa que hem creat. I afirma que Europa com a continent necessita -això ho diuen les xifres, cert- immigrants per seguir funcionant vist el panorama demogràfic actual.

Molt bona entrevista al meu parer ara que hi ha algunes formacions molt preocupades per prohibir el burka i de pas, aprofitar per entrar en un debat que té tendència a lligar immigrants amb seguretat (basta veure el cas de Sarkozy). Per això pens que aquesta entrevista s'ha de llegir, perquè el debat està més aprop de ca nostra del que sembla.

A més podem llegir les propostes i idees d'aquest líder del moviment Europe Ecologie, amb cada vegada més força a França.

Alguns extractes els podeu llegir al web del diari Le Monde, la resta, al diari de paper, com toca....

Si li agrada el cinema, visiti vostè Brusel.les

perejoanpons | 15 Agost, 2010 12:52 | Compartir:

Aquests darrers dies no he pogut fer una de les meves activitats predilectes quan venc a Brusel.les. Anar a la "Cinematek", la filmoteca de la capital belga, és un plaer per tres raons: els fons que tenen són espectaculars, tenen una activitat molt gran fins i tot durant l'estiu, i a més els que programen tenen el meu gust. Mirin el que es pot anar a veure aquest mes: Orson Welles, Eric Rohmer, John Cassavettes, Itàlia 1955-1977, una secció de films de sempre, jeff bridges. Bé, s'ha de dir res més d'una programació del mes d'agost? La poden trobar al número 3 de la rue Ravensteinstraat.

Homenatge des de Brusel.les a l'Europa que jo m'estim

perejoanpons | 12 Agost, 2010 15:31 | Compartir:

Vagi per endavant que he decidit escriure aquest post com un homenatge a una generació única, però que m'hagués agradat no haver d'escriure mai.

Sempre he admirat Jean Monnet i Robert Schumann. I Konrad Adenauer i Alcide di Gasperi. Alguns dels pares fundadors del que avui és el nostre continent . Més que qualsevol altra cosa, som a la segona dècada del segle XXI un continent en pau i en llibertat, lluny dels totatalitarismes de tots els colors i condició i de les bombes.

Sembla llunyà parlar de conflicte en un continent com el nostre. En canvi l'Europa que avui tenim, sense els totalitarismes, sense guerra freda, sense conflictes de fronteres, era un somni inimaginable per a molts dels que, sense ser els pares fundadors que he mencionat abans, han estat la clau en la construcció de l'Europa. Una Europa, cert, encara plena de defectes i d'una manca evident de lideratge i de visió política ,però que avui representa el desig de moltes generacions d'europeus de viure en una societat allunyada del que més l'ha caracteritzada durant segles.

Som ara mateix a Brusel.les. Aquests dies els he passat amb la familia, fent guàrdia a les portes de la UCI de l'hospital universitari i públic de Saint-Luc, a la capital d'Europa. La lluitat no ha bastat. Una llarga malaltia ha vençut el que no va poder fer la guerra. Ha guanyat la batalla a una d'aquelles persones que durant la segona guerra mundial era només una nena alemanya sota el totalitarisme hitlerià que va acabar amb un dels seus germans, que va estabornir la seva infantesa i la va fer viure amagada al camp durant molt de temps, allunyada dels seus familiars més pròxims. I també una nena alemanya sota les bombes aliades.

No en parlava mai d'aquell període, o gairebé mai. Van ser un període del que li va quedar un odi reconegut: el del puré producte de la guerra, la mescla de patates i de pastanagues de la supervivència.

I en canvi, en un exercici que l'honora com a persona, igual que com van fer poc després d'acabar la guerra la parella franco-alemanya de la mà d'altres països, ella també va ser capaç d'oblidar i de lluitar per l'interès general i per les generacions futures malgrat les ferides de la guerra. Ho va fer gairebé desdel naixement de les institucions europees. Una dona ferida per la guerra que parlava tan bé alemany com francés i italià, entenia el castellà i podia seguir perfectament una conversa en la llengua de Shakespeare. Un exercici de tolerància tan necessari en els nostres dies i que a vegades ens manca tant.

Va arribar a Brusel.les molt jove, molt, poc després d'acabar els anys cinquanta. De les fotos que he vist semblava com les de l'exposició que ara es pot veure a Roma i que retraten els anys de la dolce Vita de Fellini, l'Itàlia dorada, i que jo sempre enyor tant.

I així va ser que aquesta dona alemanya es va casar amb un jove sicilià que havia sofert el fascisme a Itàlia, i també tenia entre cella i cella l'Europa, la construcció d'un espai en llibertat i de pau. Ells dos van fer néixer una generació de persones que van deixar la seva terra per aconseguir una Europa amb garanties de futur per persones com jo o com els que llegiu aquest post.

Precisament -i ho he dit tantes i tantes vegades a aquesta generació de persones que van creure en l'Europa després de viure una infantensa on l'Europa pareixa que havia d'acabar amb ells i passar a l'era del totalitarisme més ignominiós de la nostra història- van ser ells amb els seus petits passos, després d'haver-ho passat tan malament, els que ens han deixat un model de continent del que sempre estaré agraït.

Com deia Francesco Rutelli fa uns mesos en un acte d'homenatge a Pasqual Maragall i a Barcelona, l'objectiu original d'Europa era la pau, la llibertat, la democràcia. I gràcies a la gent que va patir les armes, les bombes, els morts, les ferides, ens en vam poder sortir i aconseguir aquests objectius.

I si, certament, queden tantes coses per millorar d'una Europa cada vegada més burocratitzada i amb molt menys cor dels que la van crear, però vull aprofitar aquest post per reconéixer la tasca silenciosa d'uns nens que van viure lles bombes i que van fer la digestió de l'odi com ningú altre, que va saber perdonar i crear aquesta Europa que ara tenim.

En un exercici de tolerància, jo també vull passar a la llengua dels veïns, ara que qualsevol cosa diferent ens fa tanta por. Perdonau, però a un homenatge tot ha d'estar acceptat.. I des de Brusel.les, una llicència me la puc concedir..

Jean Monnet le disait toujours, il n'y a rien de plus difficile que de travailler pour l'intêret général. Et voilà que j'a eu la chance de partager, au sein d'une famille européenne et qui a travaillée depuis les années cinquante pour l'Europe, cet esprit qu'il faut mettre en avant dans les temps actuels.

C'est en fait l'esprit d'une génération entière, qui croyait à une Europe dont le projet collectif allait servir à tous ce qui vivons en Europe, mais aussi à ceux qui regardent l'Europe comme un exemple à suivre.

Si. J'ai été un vrai privilegié toutes ces années de pouvoir vivre auprès de cet esprit. J'ai appris surtout à croire encore plus aux intêrets communs qui nous unissent plutôt qu'aux intêret particuliers que tant pourrissent la vie de nous jours.

Presentació

Ja he passat els 35 i sóc dels que encara somnia en veure una Europa de les persones i en un Mediterrani en pau i llibertat. Em vaig llicenciar en Ciències de la Informació a la UAB de Barcelona i en Dret a la UB de la ciutat dels prodigis. Vaig fer un Master a Paris en Dret Internacional i Europeu. Admir Jean Monnet i a tots aquells que van crear l'Europa en la que visc, Le Corbusier i Mies Van de Rohe, a Julio Cortázar, Magris, Bolaño, Kundera i Borges. Sóc un enamorat d'Àfrica i Asia. Em fascinen Antonioni i Fellini, i també Itàlia. He treballat al sector privat durant 10 anys entre el meu país i França. Cinc al món de les ONGs a Ginebra i rodolant pel planeta. Actualment, director Insular de Presidència del Consell de Mallorca.

Menú

Cerca

Calendari

«	Setembre 2010					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29	30