Això no és un blog! Pere Joan Pons

¿Perquè s'espanten vostès quan veuen un vídeo d'una campanya electoral a Catalunya que va a la caça d'independentistes? ¿Perquè criden al cel quan un partit polític fa un vídeo barroer que compara votar amb tenir un orgasme? ¿Perquè ens escandalitzam quan un vídeo mostra a un català al qui un espanyol li ha robat la cartera en un símil simplista, poc elegant i menys intel.ligent? ¿Manca finezza? Tal volta, però vivim un canvi d'època i les campanyes electorals no se n'escapen. I les catalanes són segurament les primeres que ho pateixen, a més de ser el primer referent d'aquest canvi.

¿Què explica aquest canvi? Què explica que estem horroritzats?

Hi ha desafecció per la política, evident, vista la dificultat per batallar i donar respostes davant la tirania dels mercats financers. Els polítics estan enfora de la realitat del dia a dia, cert, si observam la brega al parlament espanyol cada setmana. La societat no entén els missatges dels polítics, perquè parlen llenguatges diferents. La política ha de canviar. Etc, etc, etc. Això és el que escoltam a diari.

Bé, els publicistes i estrategues de la política han decidit baixar a l'arena quotidiana. I en lloc de fer-ho amb finezza, ho han fet a la "belenesteban", per dir-ho clar. Un error garrafal em sembla.

Han jugat amb les mateixes cartes que algunes cadenes i programes de televisió que, amb una estratègia clara, ho fan molt millors que els publicistes que s'ha triat per aquesta campanya catalana.

El resultat. 15 dies en els què s'ha entès malament el que ha de ser la proximitat de la política, el que ha de ser el diàleg amb la ciutadania, el que ha de ser parlar un llenguatge franc. No és tracta de copiar el que la gent consumeix, el que la massa consumeix a diari. I en canvi, han aconseguit el contrari. Fer de la política una eina desvaloritzada, un element ridiculitzable com qualsevol altra icona dels nostres dies.

Error greu, perquè adaptar-se al ciutadà no vol dir baixar el nivell, ser simple i simplista, ser ridícul. I a més, a ningú li agrada veure reflexat en els polítics el que la societat està començant a semblar. Un espai banal i en el que es valora més allò groller que allò intel·ligent i sensible.

Els polítics podem semblar avorrits, llunyans, poc realistes, però no podem parèixer com la massa, perquè això ens ofèn i ridiculitza a tots. I a més, no agrada. 

Però atenció, aquesta és la tònica general. Baixar el nivell, baixar el llistó no ens agrada quan ens hi veiem reflexats, per això tanta gent es sent insultada per aquesta campanya catalana. Jo també.

Perquè hi veiem una banalització creixent, que no respon a la sensibilitat de molta gent, de molts de ciutadans i ciutadanes que no han apreciat mirar el mirall que reflexa el que els envolta. Fins aquí hem arribat diuen molts! I jo dic, la cosa positiva és que la gent encara s'indigni. 

Perquè en defensa de la política hem de dir que aquesta banalització existeix al voltant nostre, tots hi jugam, però, atenció, que una empresa de cotxes jugui amb el sexe a un anunci ens pot agradar, però que ho faci un partit polític, això no. ¿En què quedam? Volem que els polítics parlin el nostre llenguatge o no?

Acostar-se a la ciutadania no s'ha aconseguit en aquesta campanya, perquè no s'ha entès el que vol i espera la ciutadania de la classe política. Es clau entendre la reacció de la ciutadania, que més o menys ha dit: no volem que ajudin a banalitzar aquesta societat que tantes respostes necessita. Volem que ens donin receptes que ens treguin de la crisi, solucions per viure millor, però per fer-ho no ens tractin com si fossim simples espectadors-consumidors de televisió cutre d'aquest país.

PD: Per cert, Palma té una oposició fantàstica. Volen ser capital de la cultura, però no volen el que la cultura de les ciutats modernes està imposant per a tot arreu: el tramvia. Ridícul i cutre. La foto, d'un dels artistes meus preferits, Nistch, a una ciutat que té tramvia fa segles.

Ja he passat els 35 i sóc dels que encara somnia en veure una Europa de les persones i en un Mediterrani en pau i llibertat. Em vaig llicenciar en Ciències de la Informació a la UAB de Barcelona i en Dret a la UB de la ciutat dels prodigis. Vaig fer un Master a Paris en Dret Internacional i Europeu. Admir Jean Monnet i a tots aquells que van crear l'Europa en la que visc, Le Corbusier i Mies Van de Rohe, a Julio Cortázar, Magris, Bolaño, Kundera i Borges. Sóc un enamorat d'Àfrica i Asia. Em fascinen Antonioni i Fellini, i també Itàlia. He treballat al sector privat durant 10 anys entre el meu país i França. Cinc al món de les ONGs a Ginebra i rodolant pel planeta. Ara escric mentres assisteixo a la mutació planetària diària que no em deixa de fascinar

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• De les coses que passen quan un es romp un colze i deixa d'escriure un temps
• De Char, Maicas, Bosch i Jaume Bonet, o de la transcripció de les paraules al paper...
• El senyor Sarkozy ja torna a tocar la porta
• He llegit del nazisme i Grècia en un article del New York Times
• Ahir mentres escoltava Guillem Frontera vaig pensar en Haruki Murakami
• El FMI està de conya, no?
• Torna Hollande, o torna Mitterrand?
• Coses que passen i que tenen importància
• Assassinats sense responsabilitats, o la vergonya M
• Grècia, Merkel, Itàlia, Prima de Risc, Eurobons, G-20, crisi, Rajoy, canvi i ja no record que més
• Tzatziki el primer vespre a Hamburg, o coses que et passen quan vas a Alemanya (II)
• De les coses que et sorprenen quan passes un cap de setmana a Alemanya (I)
• Avui que és la nit de l'art, o coses que m'agraden quan no escric al blog
• XXI, o de les coses bones que et passen a l'estiu
• Per sortir de la crisi, telefoni vostè a Déu
• LLegint Hertha Müller ara que recordam les torres bessones
• Gràcies, senyor batle de Calvià
• Ib3, de mitjà públic a torradora amb imatges
• Tancat per vacances (i per tornar a orientar el blog)
• Morir sense saber perquè o com viure a un país com Guatemala

• General [147]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom