Això no és un blog! Pere Joan Pons

Molt recentment, el molt liberal setmanari britànic The Economist ha fet un especial molt complet de 14 pàgines en el que es resumeix la cimera de Copenhaguen, que ha de donar vida al model post protocol de Kyoto per reduïr l'impacte del canvi climàtic. Em quedo amb una frase categòrica de l'especial, clarivident a més no poder. "El canvi climàtic és el problema polític més difícil que el món mai hagi hagut d'afrontar".

Problema global que afecta a tots sense distinció, la clau resideix en trobar solucions que siguin acceptades per tots i aplicades a tothom. L'objectiu no és un repte, és una quimera meravellosa d'afrontar. Jo almenys m'hi apunto. Basti recordar que Kyoto es va adoptar el 1997, però no va entrar en vigor fins al 2005, i que a més només és d'obligatori compliment pels països rics. Ara entram a una nova dimensió, i els reptes d'una negociació a l'estil de les convencions de Naciones Unides, és a dir, 194 països ballant al mateix temps per un acord que està entre el cel i la terra i els delegats, no és fàcil.

The Economist apunta directament a l'epicentre de la problemàtica: el que ens jugam tots en aquest procés és creuren's que la situació passa per l'acció conjunta a nivell mundial sense excepció de tots els estats alhora, però també, no ho oblidem, per accions quotidianes que podem realitzar cada un de nosaltres., individualment. Com per exemple, atreviu-vos a deixar el cotxe a casa per passejar pel vostre poble. a peu o en bici. Una cosa tan simple i tan poc vista a Mallorca. Polítiques de mobilitat als pobles que siguin integrals, jo a Mallorca no en conec cap. ¿Bicicletes de préstec gratuïtes entre pobles de Mallorca units per carrils bici, bicicletes per agafar a la plaça i anar fins a la piscina o el camp de futbol, jo almenys no n'he vistes de moment. ¿En veurem algun dia?

Davant els dubtes i polèmiques dels prestigiosos informes com el del senyor Stern, el més conegut i respectat fins el moment però també extremadament contestat, la prestigiosa revista també proclama que el model que s'ha d'aplicar és el mateix que el de les assegurances pels pisos (o cases) dels que som propietaris. "No sabem exactament quina serà la variació de la temperatura del planeta -es calcula que pot variar aquest segle d'1.6 graus C fins a més de sis", però el que hem de fer és pensar com si és tractàs d'una assegurança qualsevol, el preu de la qual ,hem d'assumir com una política de prevenció inevitable. Pagar per preveure que el mal sempre acabi sent el menor possible, pagar per anticipar que el model pugui ser sostenible posant els nivells de temperatura als nivell pre-industrials.

Una cimera que ens porta també conceptes totalment nous a l'agenda, mundial com el de ujstícia climàtica, que està provocant vius debats i que en provocarà encara ben molts. ¿Hem de pagar els països desenvolupats pel que van fer els nostres pares, els nostres avis, que molts d'ells no en sabien res de l'impacte que s'anava derivant de les seves accions, pel seu progrés en l'estat del benestar? ¿Hem de donar ajudes pels canvi climàtic quan hi ha mils i mils de persones que moren perquè no disposen d'aigua, medicines o una alimentació digna?

Hi ha respostes per tots els gustos, però és evident que ens correspon als països rics liderar aquest procés de solidaritat i corresponsabilitat de la mà dels nous països emergents com Brasil, India o la Xina, fent un esforç intern, i a més proporcionant ajudes als països que més ho necessiten. Ara fa dos dies el representant del Sudán a Copenhaguen clamava a Le Monde contra les minúscules ajudes de la UE. I trobo que té raó. Ens correspon assumir responsabilitats, no mirar cap a una altra banda, malauradament.

Ara ve lo bó. Arriben els chefs d'Etat amb Obama de líder total. Veurem que en surt de la petita capital.

Ja he passat els 30 i sóc dels que encara somnia en veure una Europa de les persones i en un Mediterrani en pau i llibertat. Em vaig llicenciar en Ciències de la Informació a la UAB de Barcelona i en Dret a la UB de la ciutat dels prodigis. Vaig fer un Master a Paris en Dret Internacional i Europeu. Admir Jean Monnet i a tots aquells que van crear l'Europa en la que visc, a Le Corbusier i Mies Van de Rohe, a Julio Cortázar, Magris, Kundera i Borges. Sóc un enamorat d'Àfrica i Asia. Em fascinen Antonioni i Fellini, i també Itàlia. He treballat al sector privat durant 10 anys entre el meu país i França. Cinq al món de les ONGs a Ginebra i rodolant pel planeta. Actualment sóc el Director Insular de Presidència del Consell de Mallorca.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Navegant pel patrimoni cultural de la nostra illa, i amb un sol click...
• ¿Perquè les crisis sempre tornen?
• El Consell de Mallorca posa a disposició la versió en català de l'eina de correu Zimbra
• Ja som 15.000 usuaris de wifi...
• El Consell de Mallorca, a la xarxa social Facebook
• Torna un ex trotskista, ¿torna per arreglar la socialdemocràcia?
• I mentrestant, les grans crisis humanitàries segueixen oblidades
• 2009: Copenhaguen, Barack Obama, els negocis de Katanga, Twitter i Miles Davis
• Lliçons (per activistes i dissenyadors d’estratègies) del cas Haidar
• ¿Xarxes socials 2.0, motors del turisme?

• General [53]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom