Això no és un blog! Pere Joan Pons Sampietro

Idees, intercanvi, crítiques, propostes, i un poc de tot. Un lloc lliure de reflexió i d'opinió. Perquè les idees no es perdin pel camí....

20 anys no són res

perejoanpons | 09 Novembre, 2009 14:19 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

 

20 anys no són res, que en ho diguin a nosaltres. Hi ha un negre a la Casa Blanca que fa dos anys era gairebé un senador desconegut, hi ha hagut dues guerres a Irak, Israel ha fet dels murs bandera, han tornat els cops d'estat a América Central. Una dona, una dona de l'est per més inri, dirigeix l'Alemanya unida. Un director de teatre va ser president d'un país amb una capital com Praga. Hi ha hagut l'esfondrament dels valors de l'autoregulació financera com a motor del progrés com mai no havia succeït. Patim una crisis que és simbol del final del segle, juntament amb el mur maleït. Hi ha hagut dos pactes d'esquerra a les illes Balears. Hi ha hagut llibres que parlaven del fi de la història, i d'altres que mencionaven que el segle XX ha estat més curt que els altres segles. Keynes segueix present, i pocs parlen de l'escola de Chicago. Un pare i un fill han estat presidents del país més poderós del món. Afghanistan segueix sent notícia. Un president francés s'ha casat amb una model, i un altre ha fet de les models i "vellinas" bandera. Hem guanyat més oscars i Woody Allen ha fet films publicitaris a Barcelona, capital olímpica de la modernitat del nostre país. Roberto Bolaño ens ha deixat Los detectives salvajes, i hem retrobat antigues obres de Julio Cortázar. Han caigut les torres bessones i hem creat Guantánamos de taronja insultant per la dignitat humana. Existeix google i la televisió ja és sinònim de TDT. Existeix Internet per canviar-ho tot, però tot segueix igual. Fins i tot encara hi ha pirates a la mar i massa gent que encara passa gana. Tenim trens d'alta velocitat, i països que no estimen la velocitat europea. Gairebé hem fet la Unió Europea un espai invisible. Gairebé tan invisible que encara podem oferir la presidència a un britànic. Quina paradoxa. Quines imatges, les d'aquests dies. 20 anys no són res.

¿Perquè parlam del senyor Larsson?

perejoanpons | 09 Novembre, 2009 11:14 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

Aquests dies en els que he deixat aparcada l’escriptura al meu blog m’he capficat en el segon i tercer llibre del senyor Larsson i la seva heroïna Lisbeth Salander.

Escrit literalment com una cròniqueta lleugera amb un modest estil literari (i això ho diu també el diari Le Monde...), em sembla que l’obra és apassionant (i això ja no ho diu el diari gabatxo): La trilogia  és el mirall aristotèlic del món actual en el que et mires durant les 2.000 i busques de pàgines que vesteixen la trama.

Hi ha una salsa que és no de McDonald’s (no m’agraden les hamburgueses...) al llibre que el fa rabiosament real -basta veure el que fa Salander després de que li peguin un tir a l'hospital: navegar per Internet!, com si estiguessis llegint un tros del quotidià nostre de tots els matins.

I això és el que fa apassionat aquests tres llibrets. Som un fan de Montalbano i de Camilleri, això que quedi clar, però he de reconèixer que Larsson té el mèrit de narrar amb un llibre un directe de la vida actual. Més o menys encertat, ens hi podem reconèixer perquè notícies ben similars van sortint aquí i allà. I a més toca aspectes que just ara són actualitat, com la convivència entre els dos móns de la guerra freda.

Però no només Larsson em cerca les pessigolles. Kadaré i la seva Albània m’ha tingut ben entretingut aquests mesos. Món medieval i segle XXI s’hi mesclen, com si la concepció del temps no passàs, malgrat que twitters i facebooks ho intenten, per a tots a la mateixa velocitat. Kadaré a vegades em recorda el que devia ser el nostre quotidià no fa gaire temps,  a on les tradicions, la ficció i la modernitat convivien més malament que altra cosa amb un règim que era un insult a la intel.ligència i al segle XX.

Lectures que m’han posat els cabells de punta quan he llegit, en una entrevista amb el senyor Eric Hobsbawn, feta per l’editorialista del diari italià Repubblica, en la que a mitjans de l’inici d’aquest segle es feia referència a la necessitat, després de la crisi de la segona meitat dels noranta, de regular els mercats i donar més espai al control dels Estats. ¿A on he sentit això abans?

Davant això, em retiro a les trinxeres i torno a Larsson. Prefereixo veure la vida en directe mitjançant una croniqueta lleugera....

Però per arreglar-ho tot m´he aturat a Llibres Mallorca i he comprat el darrer inèdit de Cortázar, que acaba per tornar-me a la vida....

 

El futur passa per Copenhague

perejoanpons | 08 Octubre, 2009 10:57 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

 

No ho dubtin, mirin les coses a mig termini, facin una passa endarrera i observin amb calma l'horitzó. Deixin per un moment les misèries quotidianes i pensin que fem cada un de nosaltres per millorar l'estat del nostre planeta, del que ens envolta, del que ens permet seguir fent vida aquí malgrat la nostra expoliació infinita del que hauria de ser el nostre bé més preciat (sincerament no li fem ni cas!). De moment el més important és que en uns anys serem una illa de clima tropical, ple de ventades caps de fibló i altri. Almenys ho sembla....

A nivell planetari, els experts són radicals en les seves exposicions. També ens ho ha dit Al Gore al cinema, encara que el cosí de Rajoy ho ha negat. El canvi és major, sense cap dubte, i ho veiem i ho patim en les nostres carns. Ara es tracta de saber si estam disposats a fer canvis profunds per no desaparèixer.

Aquests dies he aprofitat que havia de fer una presentació en relació a les polítiques d'eficiència energètica al Consell de Mallorca per rellegir-me bona part de l'informe Stern, que es va publicar al 2006 a petició del que aleshores era el ministre del tresor britànic Gordon Brown. Es el document de referència en aquests darrers anys, i ha estat objecte de debat de Yale a Harvard, sense que això no hagi minvat el seu impacte mundial, ben al contrari. Com més temps passa, més sembla confirmar-se la tesi que descriu aquest economista que ens parla de medi ambient i canvi climàtic amb una perspectiva econòmica. 

Podem mirar cap a una altra banda, però el document és demoledor. Preveu que es pugui produïr fàcilment una pujada de cinc graus de mitjana abans del 2050. Estima que hi harà una baixada del PIB fins a 20 punts als països a on no es prenguin mesures, i demana, especialment, que almenys es necessària una inversió de l'1% del PIB global per almenys limitar els danys que comporta l'impacte humà en el model del planeta que vivim. 

Unes dades que el grup d'experts de Nacions Unides també ha posat de manifest i que segurament es duran a debat a la conferència de Copenhague de 2009.

No ens ho sembla, perquè estam perduts en el nostre petit quotidià, però a Copenhague, en dos mesos, s'ha de trobar una solució per renovar el protocol de Kyoto, que és el marc normatiu que ens ha d'ajudar a ser una societat més sostenible si abans no acabam asfixiats.

Mentres esperam els resultats de Copenhague i solucions a les emissions que ens podreixen cada vegada més ràpidamente, la prioritat és establir que pot fer cada un de nosaltres per catalitzar canvis. Petits canvis, moltes accions, moltes persones, grans resultats. Perquè ens hi jugam el futur.

 

Torna Woody Allen, torna el cinema

perejoanpons | 29 Setembre, 2009 15:12 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

Normal 0 21


 

-¿A on puc trobar emocions fortes a Nova York?, diu la provinciana amb un to naïf al protagonista de Whatever Works, darrer film del senyor Allen.

 

- Vagi vostè al museu de l’Holocaust...., diu de forma provocadora el protagonista, una mena de caricatura dels joves protagonistes de la primera època del nostre estimat jueu però amb 50 anys més al darrera.

 

Woody, que en els darrers anys s’ha dedicat a fer publicitat gratuïta de Londres i Barcelona, sembla que ha tornat a la seva inspiració habitual treballant de nou a Nova York. Torna el seu humor trufat d’assistència de psicoanalista amb urgència, torna el seu humor àcid i corrosiu, torna una història simple i previsible i alhora sorprenent per la càrrega que porten els seus diàlegs –sempre el seu fort i sempre el que falta a molts altres films, sempre més buits i avorrits (demanin a qualsevol que hagi vist el darrer de Coixet), torna l’home que es persegueix fins a la tomba, torna un cinema que no deixa ben parat als estereotips i menys als propis nord americans . Fins i tot Déu té una part de protagonisme:

 

-Però si Déu ho va fer tot perfecte, diu un dels personatges. Va fer els camps, i els mars, i belles platges, i fantàstics animals, menjars, etc....

 

-Si, Déu era un gran decorador....

 

Fantàstics diàlegs, anau-la a veure......

¿Sap vostè cuinar la recepta pel món globalitzat del futur? Demani a Gordon Brown

perejoanpons | 23 Setembre, 2009 07:49 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

Normal 0 21


Gordon Brown, primer ministre britànic i hereu de Blair, ens cuina els seus plats pel planeta avui al New York Times. Cinc reptes de futur pels pròxims anys:

 

1. Demana esforços per aconseguir que la cimera de Copenhague al desembre en relació al canvi climàtic sigui un èxit i ens permeti començar una nova era basada en un nou model de sostenibilitat -basada en les energies renovables- i eficiència energètica que, segons el seu parer, crearà milions de llocs feina i farà del planeta un lloc millor per viure. Per Brown, l’aposta mundial en aquest nou sector no arribarà si no hi ha un vertader acord internacional al desembre. I a més proposa que es faci donant suport als països en desenvolupament perquè acompanyin aquest canvi.

 

2. Demana un esforç al g-20 per continuar amb l’esforç d’expansió fiscal aconseguit ara fa cinc mesos a Londres. Ara és el moment de demostrar que es vol seguir en la línia de sortir de la crisi, i és ara que els països més poderosos n’han de demostrar la voluntat ferma de fer-ho. A més demana un nou marc de joc per estabilitzar l’equació mercats, llocs de treball, creixement i estabilitat pels pròxims anys.

 

3. Parla al New York Times el senyor Brown de la necessitat del que ell anonema “Afghanization”: la construcció jurídico-política-social del país que ja podem dir que sempre està en construcció, a més de passar el país als seus ciutadans. I en parla perquè segueix anomenant el terrorisme com un dels perills que ens toquen a tots, i per erradicar el terrorisme s’ha de començar per la construcció d’Afganistan.

 

4. Brown, que no menciona ni una vegada la paraula Europa al seu article –pobreta Unió Europea, cada vegada pinta menys que una regadora- vol agraïr públicament l’esforç d’Obama –recordem el seu discurs a Turquia- per reduïr el pes nuclear al món globalitzat. Brown és ben conscient dels perills de l’espiral armamentístic de certs estat “paries”, i això és un dels nous reptes que necessiten de receptes innovadores: proposa un nou acord internacional en la matèria que permeti que els països renunciïn a les armes nuclears amb un “banc” que permeit l’accés a l’energia atòmica “civil”.

 

5. Per últim, Gordon Brown demana esforços als rics per complir els objectius del mil·leni, i posa èmfasi en l’accés a la salut als països més pobres, especialment parla sobre els famosos “user fees” i l’accés universal als medicaments: és a dir, que la sanitat sigui gratuïta, i no es pagui pel servei, com succeeix en la majoria de casos al món en desenvolupament, i que els medicaments siguin realment accessibles, especialment els que fan referència al SIDA.

 

Aquestes són algunes de les receptes pel món globalitzat. Em demano si tenim, al nostre petit continent europeu els cuiners adients per posar-les en marxa. Per si de cas, sempre ens quedarà Obama, i a la recàmara, Bill Clinton, que va ara pel món fent de les seves tres U (veure els meus posts més antics) la nova recepta per salvar el planeta.

 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb