Aix˛ no Ús un blog! Pere Joan Pons Sampietro

Idees, intercanvi, crÝtiques, propostes, i un poc de tot. Un lloc lliure de reflexiˇ i d'opiniˇ. PerquŔ les idees no es perdin pel camÝ....

Postals des de Viena: del tres per cinc al cinc per 10

perejoanpons | 21 Juliol, 2010 08:35 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

 

Aquests dies estic d'enhorabona. Tenc amics que encara pensen en la meva existència passada i per això em fan arribar missatges, fotos, vídeos, discursos i intervencions de la conferència de la SIDA que té lloc aquests dies a Viena.

Ahir, vespre a Facebook, vaig tenir notícies del concert d'Annie Lennox, i de l'equip de Swaziland que s'ha plantat a la capital austríaca per demanar que la crisi no aturi el famós "scale-up", és a dir, que els tractaments per la sida vagin in crescendo. Que és tracti tothom que ho necessiti. Un repte encara difícil, però no impossible amb fons i voluntat política...

Encara recordo les reunions a Ginebra, a Kampala, a Laos o a Guatemala a on sempre sonava la mateixa musiqueta. Al 2005, tres per cinc, ens repetien de forma insistent les institucions internacionals.

Era un repte gairebé impossible, però ha estat un slogan que ha ajudat a augmentar globalment els tractaments gràcies a la competència entre els productors, a les grans batalles al voltant de les patents, i per suposat gràcies a molt i molt d'activisime i molta resistència davant la Raîson d'état.

Imaginar ara aquells dies del 2002 on, a les platges caribenyes d'Hondures, només vam podem imaginar tractar 80 pacients queda molt lluny i em costa de creure. Però jo, aquell jo amb els metges argentins que no ens podíem avenir de la quantitat de persones susceptibles de conviure amb la SIDA. Aquelles comunitats marginades per l'Estat i que ara, amb dificultats, Hondures tracta gairebé tots els que ho necessiten.

Si, el famós 3 by five del 2005 no es va complir, però va ajudar a canviar el ritme. Es a dir, tres milions de persones amb la SIDA sota tractament pel 2005 no va ser una realitat, però una manera d'accelerar i de prendre consciència. ¿I a on som avui? A cinc milions a l'any 2010, segons les xifres presentades aquests dies a Viena.

Amb un poc de retard, però les coses progressen i més persones viuen millor. Però tothom sap, i aquest és un dels temes centrals de la conferència, que la crisi afecta al número de tractaments que podem anar oferint a tots aquells malalts que ho necessiten.

Ja ho han advertit Bill Gates i Bill Clinton durant la conferència, a més d'altres organitzacions. No hi ha d'haver treva imposada per la crisi que acabi afectant a les persones que viuen amb la SIDA i que necessiten tractament arreu dels cinc continents.

El procés famós de "scale-up" (tractar, tractar,tractar....) no es pot aturar. Aturar-lo és posar en quarentena països sencers. I bona part del continent africà. I bona part de la població activa de països sencers, com és el cas de Swaziland, on l'esperança de vida ha baixat de 20 anys en poc menys de dues generacions.

Encara recordo els hospitals de Maputo. Quantes persones, quantes!, eren persones completament noves amb els antiretrovirals, plenes d'autoestima i plenes de ganes de batallar i que jo vaig veure abans amb una situació de feblesa extrema.

Ara que la crisi ens toca a tots i sembla que som campions del món (pel que ens agrada, cert...), hagués estat molt elegant donar una bona part del premi dels 23 jugadors a projectes contra la SIDA a Johannesburg. Àfrica sembla que ha donat la glòria a 23 jugadors, aquests jugadors i aquesta federació haguessin pogut donar moltes vides a Àfrica amb el que han guanyat. I haguessin fet un gest de retorn a un continent que tant els ha donat. 

Però sembla que la crisi afecta a tots, fins i tot als que més guanyen...

 

Per cert, la foto la vaig fer jo en la meva darrera missió a Moçambic, el juny del 2007. És tracta dún grup de persones esperant en un servei de Metges Sense Fronteres contra la SIDA a una regió allunyada de la capital.

C˛pia conforme

perejoanpons | 16 Juliol, 2010 14:14 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

 

Ara que arriba el cap de setmana, una recomanació personal per quan tenguin sort i s'arribi a estrenar el primer film d'Abbas Kiarostami rodat fora de les fronteres iranís, a la Toscana italiana.

Al seu país, els seguidors del director iraní no podran veure Juliette Binoche jugar amb l'espectador, amb la realitat i la ficció.

I aquesta obra, com no, la recomano. Es cinema d'autor en lletres grans. No sé quan s'estrenarà aquí -tal volta ja s'ha estrenat i jo no ho he vist- , encara que jo he tengut la sort de poder-la veure aquestes darreres setmanes durant un cap de setmana fora.

Vaig anar a veure'l primer de tot com a seguidor de l'autor, seguidors d'aquests films dins cotxes que retraten un món tan divers i alhora proper al nostre. Cotxes que ens descobreixen Teheran, o les perifèries de la capital.

I al mateix temps, hi vaig anar pensant en tanta i tanta gent del seu país que no podrà veure una de les meves actrius favorites, que durant el film parla en la llengua de Shakespeare, en frenchi i amb italià, tot un joc del director.

Còpia conforme és un plaer dels de veres i dels que encara existeixen, i al mateix temps un acte de resistència, que tanta falta ens fa en moments com els actuals.

 

 

GrÓcies Patti

perejoanpons | 15 Juliol, 2010 09:55 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

 

Gràcies Patti Smith per tornar a Mallorca una vegada més. Gràcies pel teu concert del passat dilluns a Lloseta. Gràcies per firmar llibres i guitarres i ser tan accessible. Gràcies per estimar aquesta illa, que com diu un amic, no te la pots acabar mai, per moltes vegades que la visitis i la tornis a visitar. Gràcies Patti per demostrar que tenim un atractiu per descobrir, que hem d'apreciar i hem de preservar. Gràcies Patti per estimar la nostra terra. Gràcies per escollir la Serra de Tramuntana per passar-hi uns dies. Gràcies, i torna quan vulguis.

Lectures al voltant de l'Estatut

perejoanpons | 14 Juliol, 2010 10:33 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

 

Ja no té molt de sentit fer un post comentant la sentència del divendres passat en relació a l'estatut. Ja està dictada i ja se n'ha escrit molt i molt bé. Però no puc resistir-me perquè sense cap dubte al debat de l'estat de la nació se'n parlarà i ben molt.

En primer lloc, accept la decisió i la respect, però com diu el president Montilla, no la compartesc. De fet, em produeix una saudade política profunda, de les que no patim sovint. Per tant, alguna cosa passa. Almenys a mi em passa alguna cosa.

Per això aprofit aquest post per compartir algunes idees i recomanar algunes lectures i reflexions d'aquests dies. Per començar, cito el comunicat de la pàgina oficial del PSC després de la manifestació de dissabte. D'aquesta frase en vull destacar la segona part:

"La direcció socialista constata que la d'avui ha estat una manifestació molt exigent i una contundent mostra de rebuig ciutadana a una sentència que no s'hagués hagut de produir mai".

Compartesc aquesta segona part, perquè aquests dies no m'he resistit a pensar que més que davant la sentència del Tribunal Constitucional em sembla, dic sembla, haver estat davant una boutade d'una nit d'estiu prèvia a una final d'un mundial.

Però no ho és una boutade, ben al contrari, ni tampoc un somni d'una nit d'estiu shakesperiana com a mi m'agradaria més. I posats a triar nits, que vengui una d'aquelles nits de Lindsay Kemp per favor.

No, estimat blogger, benvingut a la realitat. De somnis, ni el rastre. Ceci est un arrêt, que dirien els francesos.

De la sentència se m'ha aferrat el que representa i no només el que hi ha escrit als 800 folis. Representa una derrota per la democràcia i la ciutadania, que a més el va votar aquest estatut. I molt més que ja està dit i contat i no fa falta repetir.

Suposa a més una bon sotrac - perdonau però no sé amb quin número de l'escala de Richter ho podem qualificar- dels fonaments d'un model d'arquitectura institucional que va basar-se en els pactes de la transició i que ara ha quedat amb les vergonyes a l'aire.

¿Que ens queda ara de l'esperit vigent d'aquells pactes que ens havien de conduir a un model autonòmic amb cos federal i voluntat asimètrica? De moment, em queda una imatge idealitzada, gairebé platònica, d'aquells pactes, que semblen haver-se quedat congelats, sense capacitat d'evolucionar més que en els nostres caps. Almenys de moment.

Enlloc d'avançar cap a una descentralització progressiva sembla que l'objectiu és anar fixant un sostre arrelat en el passat, just ara que tocava fer una passa al front. 

Si ja hi havia dubtes sobre un possible model a l'alemanya, la sentència no deixa gaire espai ni marge a la innovació institucional. No avançam, almenys en la direcció que destapava l'Estatut. I això, a mi que em perdonin, obri interrogants i dubtes per tots els que pensam en un model que es basi en el principi de subsidiareitat, és a dir, en la democràcia prop de les persones.

Ara, després de la sentència i la manifestació de dissabte, el que no em queda clar és el model que ha de substituir el que va construir-se ara fa poc més de 30 anys. En lloc de clarividència, veig una nebulosa que convida al pessimisme de la raó, però també de la voluntat.

Es innegable que hi haurà un abans i un després del que ha provocat i provocarà la sentència. En primer lloc, hi ha eleccions a la vista que marquen el futur, i ja hem viscut també una manifestació que va recordar a la del 1977. I no hi ha dubte que una bona part de la societat catalana sent que "això", tal i com està plantejat, no encaixa.

No hi vaig poder ser, a la manifestació de Barcelona, per raons personals, però vaig assistir a la de divendres a Cort en un acte de solidaritat amb la que va tenir lloc dissabte.

Davant tota aquesta situació que ara s'obri, no val tancar-se, al contrari, és hora de mirar el futur, i per això la lectura és una bona eina per entendre millor aquesta sentència, mirar-la des de la distància.

Crec profundament en el que diu Jorge Semprún al seu llibre "Pensar en Europa". Progressam i progressarem com a continent a partir de la unitat dins la diversitat, o no progressarem. Ni a Europa, ni a cap altra banda.

Però bé, us deixo amb la declaració institucional de Barrera, Rigol, Pujol i Maragall abans de la manifestació de dissabte passat a Barcelona. 

A més, aquí hi ha dos enllaços a articles i reflexions que m'han agradat, de persones per les que sent un profund respecte i admiració. Un article, de Miquel Roca en primer lloc,  i una nota de Pasqual Maragall. Ambdós textos em semblen de lectura obligada pel que representen els seus autors.

També hi ha opinions del dia després de la manifestació, com la de Pilar Rahola , o de Josep Ramoneda poc abans de fer-se pública la totalitat de la sentència, o del meu professor de la UAB, Joan B. Culla.

I afegesc, perquè em sembla interessant, la declaració institucional del president Montilla de fa uns dies després de la sentència.

Si no us basta, Miquel Iceta fa una bona descripció amb els enllaços de tot l'espectre d'articles que han anat publicant-se de tots els colors i opinions

Desconec quin és el futur. Però si no ens hem cansat de dir que hi ha un abans i un després de la crisi que patim, aquesta sentència -no la sentència, sinó el que representa- provocarà un abans i després en la vida d'aquest país.

 

Doncs jo ho veig aixÝ

perejoanpons | 09 Juliol, 2010 12:43 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

 

És la  meva darrera compra a una llibreria del centre de Palma. Fantàstic com ha anat la cosa. Vaig a la llibreria, no tenen l'exemplar.

-No és preocupi, nosaltres li farem saber quan el llibre sigui aquí. Quin telèfon té?

 Me'n vaig cap a casa. Dues setmanes més tard, arriba al meu mòbil un SMS de la llibreria.

-Senyor Pons, el seu llibre ja és a la lliberia, quan vulgui el pot passar a buscar.

Punyetes, això és una meravella. I així és, després d'un sms, he passat a cercar el llibre que recull un bon grapat d'articles de Xavier Sala i Martí. 

Sala i Martí ha passat per Harvard, i ara és professor a la Columbia i visitant de la Pompeu Fabra. El llibre, que encara no he llegit, encara les crisis que ens envolten, com la del canvi climàtic, Àfrica i lògicament la crisi econòmica.

Un primr detall que m'ha agradat i em va convèncer a l'hora de comanar-lo. A la portada del llibre Sala i Martí ha elegit posar el seu colze damunt dos llibres amb el lema "economic growth".  Interessant el missatge, que s'apropa al de Krugman, que davant les crides a l'austeritat i al rigor merkelià, demana creixement, creixement i més creixement.

Bon inici, a veure com segueix

 

 

«Anterior   1 2 3 ... 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 ... 35 36 37  SegŘent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb