Això no és un blog! Pere Joan Pons Sampietro

Idees, intercanvi, crítiques, propostes, i un poc de tot. Un lloc lliure de reflexió i d'opinió. Perquè les idees no es perdin pel camí....

Extensió del domini de la lluita i altres coses...

perejoanpons | 22 Juny, 2011 10:48 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

Un amic em va demanar una reflexió post-electoral, i jo en vaig fer dues. Me queda la tercera part, la més personal, aquella que finalment et queda per a tu. I em toca fer-la just abans d'acabar un mandat de quatre anys al Consell de Mallorca.

Malgrat el renou, malgrat la desfeta, malgrat tot el que s'ha fet malament, l'opció millor es deixar que el temps refredi l'actualitat. Que la crisi es difumini (perquè costarà, però passarà) per a poder veure algunes coses amb una certa fredor, una certa distància que posarà moltes coses en el seu lloc.

Venga, n'hem a fer un esforç fàcil. Ho podem demolir tot. Quatre anys horribilis, que ens volen vendre alguns. Bé, el temps ho dirà, les coses van situant-se poc a poc a on correspon. I ja hi haurà temps d'analitzar el que ha quedat.

¿I la crisi? Un tsunami, un canvi d'època. La crisi és la punta d'un iceberg. L'iceberg és aquesta societat nostra, que ara ja no és nostra, és planetària, global, multilateral, polièdrica, i tot el que li vulguin dir.

La crisi reflexa aquesta paradoxa. Mai tantes possibilitats, mai tanta informació, mai tantes d'oportunitats. I al mateix temps, mai tantes de dificultats.

És evident, no és fàcil governar un altre món. El que sigui, però el món en canvi que ha acceleretat el temps i ha fet més petit l'espai no té respostes fàcils.

Governam el món del segle XXI amb institucions del segle XX, i així això no va.

Aquí, aquest món insular, és un perfecte laboratori d'estudi de tots els canvis que vivim: el canvi climàtic, la immigració, les desigualtats socials, l'atur, el territori, el monocultiu turístic, el boom immobiliari...I al mateix temps, som encara una illa protagonista, recipient de futur, i de tants problemes.

Mentre els que arriben proven a resoldre aquest jeroglífic, jo he decidit comprarme un llibre d'un tal Michel Houllebeck. Extension du domaine de la lutte. Va ser el seu primer llibre.

Perquè la lluita, l'acte de resistència que és la vida, no s'acaba mai.

Pd: Venezia, fa temps

Un amic m'ha demanat una reflexió post-electoral (Segona part)

perejoanpons | 06 Juny, 2011 11:51 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

En aquests darrers dies, he rebut alguns comentaris respecte a les meves reflexions al voltant de les eleccions del passat 22 de maig. Jo, sincerament, tenc més preguntes que respostes, i per això tracto de cercar respostes com la que dóna Alessandro Baricco al seu assaig I barbari. I el que em diu Baricco, el que jo interpreto de Baricco, és que els temps actuals els ha interpretat millor la dreta que l'esquerra.

Que davant la mutació social profunda que ens toca viure, davant la societat líquida famosa de Bauman, l'esquerra s'ha quedat amb les respostes que perfectament podrien utilitzar moviments conservadors de qualsevol Estat de la Unió Europea. De fet, és ben simptomàtic el que ha passat a Portugal: la dreta provoca la caiguda del govern, després hi ha una intervenció financera, i finalment la dreta, que ha causat el rescat, arriba al poder per golejada. ¿Alguna cosa falla no?. 

El que falla és el que tracta d'explicar Baricco. Que el canvi d'època que vivim, que va més enllà de la gestió dels darrers quatre anys, de la gestió d'una Comunitat Autònoma o d'unes eleccions municipals, ha estat "remasteritzat" i adaptat al discurs de la dreta, una feina que no sembla que hagi fet l'esquerra.

A mi m'agrada molt mencionar el cas de França, perquè exemplifica les dificultats que existeixen per a la construcció d'un "storytelling" que tengui una certa credibilitat. Lionel Jospin va caure en el 2003 després de vendre durant tota una legislatura un slogan: "35 hores per treballar menys, però per oferir més oportunitats de feina a tothom".Era el model de repartir el treball, una aposta pública per una societat més justa.

La seva ministra que ho va posar en marxa es deia Martine Aubry, l'actual secretària general i potencial candidata al futur del PS i  la filla de Jacques Delors.

Sarkozy va guanyar en el 2007 amb un slogan: "treballar més per guanyar més".De la repartició del treball, ni cas. I molt bé que li va anar.

Bé, en el 2012 el socialistes francesos segueixen oferint un model que ve d'un món que ja no és el nostre, amb solucions que em sembla que no les segueixen els ciutadans.

Per això, davant la mutació social de Baricco, respostes molt senzilletes a crisis molt profundes."No es preocupin, que això ja ho arreglam nosaltres". I tot sense explicar ni el com ni el qué.

I en canvi, l'esquerra no té aquest manual de supervivència, encara cerca el perquè d'aquest col.lapse d'un model que encara es basa en la segona meitat del segle XX.

En el fons, pens que l'esquerra no ha fet els deures. La mutació social va més ràpida que les receptes. I en canvi, les receptes de la dreta semblen anar més ràpidament que la mutació social.

Exemple: Si li demana algú si vol sacrificar l'Estat del Benestar, tothom li dirà que no. Però si li demana si vol retallar l'Administració Pública, li dirà que si. La trampa és evident, però el discurs està molt ben argumentat. No vull el que me fa nosa, però vull el (servei) que em garantitza el que fa nosa i que estic dispost a eliminar. Per tant, tenc un alibi perfecte per desmontar el que me fa nosa encara que sigui posant en greu risc el que el ciutadà considera intocable.

En els pròxims dies, més exemples....

PD: Una foto d'unes illes que no són de per aquí

Un amic m'ha demanat una reflexió post-electoral...

perejoanpons | 01 Juny, 2011 08:46 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

Normal 0 21

No sé quan, però ja fa uns mesos, vaig escriure en aquest blog que les eleccions del 22 de maig del 2011 es convertirien en un plebiscit al voltant de dos conceptes abstractes, però molt concrets alhora.

Vaig escriure que serien, aquestes darreres eleccions, un test al voltant de la crisi (l’atur, la manca d’esperança, la falta de feina, la falta de perspectives diàries de canviar, etc) i el seu efecte al voltant de la memòria.

La memòria, vull dir, en el sentit dels valors als que representa l’esquerra en sentit ampli, la memòria en el sentit del que s’ha visualitzat de la gestió d’aquests quatre anys per part dels equips polítics que han governat, i de la memòria en relació a una societat que ha estat sota l’efecte traumàtic (i anestèsic) de la corrupció.

Front a la memòria i la perspectiva del temps, el dia a dia. Front als valors, un lloc de feina. Com diu Baricco al seu llibre I Barbari, la profunditat d’un món que ja no existeix, que estam deixant enrere, front a la superficialitat d’una societat que surfeja el món.  I com diu Bauman, en una societat líquida, sense responsables, sense líders, sense fars...(Europa n'és un bon exemple, que fins i tot té problemes per gestionar una crisi lligada a uns cocombres. Si arriba a ser un Fukushima estaríem tots tremolant).

El resultat és una golejada d’escàndol –per molts de factors, però principalment per un desig d’un canvi perquè el que ens rodeja ens fa sentir infeliços i ningú no ens hi havia preparat- i un nou escenari en el que el moviment 15-M ha tengut un efecte absolutament benèfic.

Un nou escenari que és un símptoma i no una malaltia. Es un símptoma d’una sensació generalitzada de malestar. De que tot va a pitjor, de que ens empobrim, de que tenim més aturats, de que reculam, de que no hi ha motius per creure, de que els bancs són dimonis i que els polítics son una infàmia generalitzada. Quin panorama: menys mal que ens queda el FC Barcelona, els fumbolistes encara ens poden tornar la felicitat....

Una insatisfacció, ara sense conyes, que capitalitzam aquí i al centre de l’Estat. No hi ha distinció perquè el malestar no entèn de fronteres. I per tant és necessari analitzar aquí i allà les causes del malaise.

De fet, en els dos darrers anys, ¿quines eleccions no han passat per damunt dels governs? Que li demanin a Angela Merkel o Gordon Brown, a Barack Obama o als socialistes catalans. Només em sap greu que alguns governs d’aquests planetaris, com el del Banc Mundial, de la OCDE o del Fons Monetari, i fins i tot del a Comissió Europea i de Nacions Unides, no hagin fet figa. Ens aniria tal volta millor.

I en canvi, ¿què passa a Brasil? Victòria del Partit dels Treballadors a un país que creix anualment a més d’un 6%. De Xina no en parlam avui, que van per lliure. Ells han inventat el capitalisme d’Estat i sembla que els va de conya.

No és una malaltia segons el meu parer perquè la gent és conscient perfectament de que la situació no passa només per canviar un govern, per canviar el senyor ZP. Però és evident que per aquest canvi que la gent visualitza, que la gent té en el seu imaginari, s’ha de passar per canviar ZP com a pas previ per a qualsevol altra cosa. Això és l'imaginari individual que tenim, ZP representa el mirall que no volem veure ni en pintura. No vull dir que som malalts imaginaris, però molts sabem que les causes porten aquestes situacions. I que les solucions no són tan bones de resoldre com alguns ens diuen.

El que si és cert és que el canvi (del que tenim, d'allò que em fa infeliç i que visualitzo en el que comanda, sigui qui sigui) és una condició sine qua non de l’imaginari col.lectiu que em recorda a les eleccions franceses del 2003. Lionel Jospin parlava de benestar social i de drets, Le Pen i Chirac parlaven de seguretat. Jospin, primer ministre de l’època, encara es demana que va passar, no va entendre que el problema era el seu producte, el de proposar un model que anava contra la percepció de la ciutadania. I els socialistes francesos també. Bàsicament, no van entendre l’agenda. I l’agenda ara és monotemàtica: sortir de la crisi per tractar de retornar a un món passat que ens recorda el que vam ser i que, amb seguretat, no podrem tornar ser. Sarkozy és el producte de l'agenda: aquell home que insultava com a Ministre de l'interior als immigrants, aquell home que sortia 10 vegades als mitjans cada dia parlant d'un país més segur. En fi, fent de Le Pen des del govern abans d'arribar a President...

Per la meva part, pens que el 15-M no ha tengut cap efecte ni impacte en el resultat de les eleccions, però si que té un efecte meravellós a nivell social: el de creure que es poden canviar coses, que hi ha altres maneres de guanyar el futur. Que hi ha possibilitats de canvi. ¿Que és el que la gent demana? Demana que un altre món sigui possible.

I això és fantàstic. Llàstima que arribi tan tard. Símptoma de que la crisi ho va arrassant tot, però que el nostre sistema del benestar és més fort del que sembla. A França, per exemple, per molt menys et paralitzen el país una setmana.

Està per veure com es poden canviar les coses, sempre la gran questió (que li demanin a Dani Le Rouge que del 68 ha passat al Parlament Europeu), però això és el més positiu del 15-M. Que hi ha una necessitat urgent de poder mirar les coses des d’òptiques diferents.

La política i els polítics hauran de fer els deures (o no) i demostrar que l’esquerra, en sentit ampli, no es converteix en un anacronisme del passat gloriós en el que l’Estat del Benestar segueix sent un mite i Europa una carcassa de museu. Crec que la dreta té els deures fets per una bona temporada. Tenen a taula el cocktail perfecte.

Jo tenc preguntes, més que solucions, com gairebé tothom. Però entenc dues coses. Una, que el món va a gran velocitat, que el temps s’ha accelerat. I dues, que el món s’ha fet petit, i per tant els canvis no tenen res de locals, sinó que tots els canvis són globals.

L’esquerra ha de veure com re-ocupa l’espai en aquest món que ha accelerat el temps i ha fet petit l’espai. Decidir com pot contribuir a transformar aquest món des d’una sèrie de principis que facin que el major número de persones sigui feliç, i que el menor nombre ho passi malament, és la gran pregunta.

La dificultat és entendre que vol dir felicitat per a la societat en el segle XXI. Baricco ho explica bé: és tracta de comprendre un nou món que està en mutació, de la profunditat a la superficialitat. I entendre que demana aquest món superficial, entendre aquest canvi d'època.

Ben complicat....però ben apassionant.

PD: Sempre ens quedaran els Cascs blaus en cas d'emergència....


 

 

 

 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb