Això no és un blog! Pere Joan Pons Sampietro

Idees, intercanvi, crítiques, propostes, i un poc de tot. Un lloc lliure de reflexió i d'opinió. Perquè les idees no es perdin pel camí....

Si els espanta la campanya electoral catalana, aquest post és per a vostès

perejoanpons | 24 Novembre, 2010 11:08 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

¿Perquè s'espanten vostès quan veuen un vídeo d'una campanya electoral a Catalunya que va a la caça d'independentistes? ¿Perquè criden al cel quan un partit polític fa un vídeo barroer que compara votar amb tenir un orgasme? ¿Perquè ens escandalitzam quan un vídeo mostra a un català al qui un espanyol li ha robat la cartera en un símil simplista, poc elegant i menys intel.ligent? ¿Manca finezza? Tal volta, però vivim un canvi d'època i les campanyes electorals no se n'escapen. I les catalanes són segurament les primeres que ho pateixen, a més de ser el primer referent d'aquest canvi.

¿Què explica aquest canvi? Què explica que estem horroritzats?

Hi ha desafecció per la política, evident, vista la dificultat per batallar i donar respostes davant la tirania dels mercats financers. Els polítics estan enfora de la realitat del dia a dia, cert, si observam la brega al parlament espanyol cada setmana. La societat no entén els missatges dels polítics, perquè parlen llenguatges diferents. La política ha de canviar. Etc, etc, etc. Això és el que escoltam a diari.

Bé, els publicistes i estrategues de la política han decidit baixar a l'arena quotidiana. I en lloc de fer-ho amb finezza, ho han fet a la "belenesteban", per dir-ho clar. Un error garrafal em sembla.

Han jugat amb les mateixes cartes que algunes cadenes i programes de televisió que, amb una estratègia clara, ho fan molt millors que els publicistes que s'ha triat per aquesta campanya catalana.

El resultat. 15 dies en els què s'ha entès malament el que ha de ser la proximitat de la política, el que ha de ser el diàleg amb la ciutadania, el que ha de ser parlar un llenguatge franc. No és tracta de copiar el que la gent consumeix, el que la massa consumeix a diari. I en canvi, han aconseguit el contrari. Fer de la política una eina desvaloritzada, un element ridiculitzable com qualsevol altra icona dels nostres dies.

Error greu, perquè adaptar-se al ciutadà no vol dir baixar el nivell, ser simple i simplista, ser ridícul. I a més, a ningú li agrada veure reflexat en els polítics el que la societat està començant a semblar. Un espai banal i en el que es valora més allò groller que allò intel·ligent i sensible.

Els polítics podem semblar avorrits, llunyans, poc realistes, però no podem parèixer com la massa, perquè això ens ofèn i ridiculitza a tots. I a més, no agrada. 

Però atenció, aquesta és la tònica general. Baixar el nivell, baixar el llistó no ens agrada quan ens hi veiem reflexats, per això tanta gent es sent insultada per aquesta campanya catalana. Jo també.

Perquè hi veiem una banalització creixent, que no respon a la sensibilitat de molta gent, de molts de ciutadans i ciutadanes que no han apreciat mirar el mirall que reflexa el que els envolta. Fins aquí hem arribat diuen molts! I jo dic, la cosa positiva és que la gent encara s'indigni. 

Perquè en defensa de la política hem de dir que aquesta banalització existeix al voltant nostre, tots hi jugam, però, atenció, que una empresa de cotxes jugui amb el sexe a un anunci ens pot agradar, però que ho faci un partit polític, això no. ¿En què quedam? Volem que els polítics parlin el nostre llenguatge o no?

Acostar-se a la ciutadania no s'ha aconseguit en aquesta campanya, perquè no s'ha entès el que vol i espera la ciutadania de la classe política. Es clau entendre la reacció de la ciutadania, que més o menys ha dit: no volem que ajudin a banalitzar aquesta societat que tantes respostes necessita. Volem que ens donin receptes que ens treguin de la crisi, solucions per viure millor, però per fer-ho no ens tractin com si fossim simples espectadors-consumidors de televisió cutre d'aquest país.

PD: Per cert, Palma té una oposició fantàstica. Volen ser capital de la cultura, però no volen el que la cultura de les ciutats modernes està imposant per a tot arreu: el tramvia. Ridícul i cutre. La foto, d'un dels artistes meus preferits, Nistch, a una ciutat que té tramvia fa segles.

 

 

Abans de Miles Davis i John Coltrane hi havia vida

perejoanpons | 18 Novembre, 2010 16:00 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

 

En general, fa uns anys que el 90% del temps que escolto música ho faig únicament dedicant-me al jazz i a la clàssica. Debilitat en tenc per Coltrane i més que per ningú altre, per Miles Davis.

Però abans, fa uns anys, tenia quatre referències irrefutables. Tot va començar un matí al Passeig de Colón de Barcelona quan anava cap a la redacció del diari El Pais a la Zona Franca. Escoltava al cotxe una cançó que es deia Protection d'un grup anomenat Massive Attack. Era a Ràdio 3, més o menys el 1993. Des d'aquell dia em vaig fer addicte del grup, i també dels discs de Portishead i Jeff Buckley. A tots els escolt de tant en tant. Tot això per dir-vos que el quart element que manca d'aquest grupet és Tricky, el solista que va escapar de Massive Attack i que ara ha publicat el seu darrer disc. Són quatre de les meves debilitats, i d'aquí poc passaré per la tenda de discs i em compraré el darrer d'aquest personatge, del senyor Tricky, del que recomano el seu primer disc, Maxinquaye. Però també tots els altres que ha publicat.

Ara, quan escolto Davis i Coltrane, encara entenc més a aquests quatre fantàstics. Us els aconsello tots.

Entre la memòria i la crisi, ¿vostè que tria?

perejoanpons | 17 Novembre, 2010 16:30 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

Normal 0 21

Aquests darrers dies, enmig d’una nova turbulència que sembla descomunal sobre un dels països més liberals de l’Europa actual, li he estat donant voltes al que, al meu parer, condicionarà les eleccions municipals, insulars i autonòmiques del pròxim 22 de maig . 

Estam davant un canvi d’època, no hi ha dubte, i això és el meu punt de partida d’aquesta post. Fa unes poques hores, això és el que té de bo la tecnologia actual, un tal Van Rompuy ens ha dit alt i fort que Europa està passant per un moment en el que es juga la seva supervivència. I que si falla el projecte de l’euro, també pot fallar el projecte europeu. Si Monnet i Schumann sentissin això des de la tomba, tornarien a l’arena política. Ha repetit Rompuy les paraules d’Angela Merkel. Però és important recordar que ho diu el president dels 27, poca broma! Si això no és estar davant un moment de gran transició, que baixi no sé qui i me corregeixi...

De fet, estam en un moment en què el país més poderós del planeta negocia, sense èxit, que el gegant emergent cedeixi en la guerra de divises entre les grans potències mundials. Vivim a un moment a un es parla de salvar un dels models per excel·lència de dumping fiscal (Irlanda per més senyes), a on a la pròxima reunió al voltant del canvi climàtic no hi haurà acord. Ni tampoc tenim bones notícies al voltant d’un nou impost producte de les transaccions financeres per ajudar a reduir l’efecte de les emissions de C02 .

A més, el G-20 i la mà invisible creditora dels deutors sobirans han imposat als països una austeritat sense precedents. I mentrestant, els grans homes de la política, malauradament, segueixen cedint als mercats, cada vegada més líquids, com diria el polonès Bauman. Cedint tant que fins i tot Margaret Thatcher s’ha quedat curta en l’imaginari actual.

Però sembla que les solucions arriben d’on menys se les espera: en un moment de capa caiguda del neoliberalisme que postula allò del creixement il·limitat (alabat sigui el senyor Bernanke amb els seus discursos de creixement infinit de fa pocs anys que pareixien referir-se al fi de la història econòmica i dels cicles que l’acompanyen....), el país poderós que ens empara a tots és un producte que mescla el capitalisme més salvatge amb l’economia d’Estat, d’un Estat que, per cert, viu amb un creixement bestial a hores d’ara. Com Brasil i els indis, ni més ni menys.

Aquesta setmana, el setmanari The Economist -una referènca conjuntament amb Le Monde Diplomatique- publica en portada Mao en una foto en la que mostra un bon grapat de dòlars. Sóc el senyor del planeta, ens sembla insinuar la portada amb un fons amb un color més vermell que la bandera original de l’URSS.

Que això sigui el nou signe del capitalisme que ve me reafirma que els canvis són profunds, llargs i dolorosos. Hem passat de la no intervenció de l’Estat, a tenir entre els països més poderosos a una potència dirigida des de l’Estat. Supòs que Reagan i Thatcher deuen estar estorats. ¡Tanta feina per desmuntar l’Estat del benestar per acabar en mans dels xinesos i el seu capitalisme comunista!

Vivim un moment de transició cap a una altra cosa que no sé encara que és, però també aquí vivim el mateix. Perquè a Mallorca i a les Balears aquest canvi d’època també el patim en forma de la crisi més important de tota la democràcia. Una crisi econòmica en primer lloc sense precedents, un tsunami que condiciona tot el que l’envolta.

Sense dubte, també condiciona la nostra vida política i la pròxima campanya electoral, com condiciona les decisions dels ciutadans, les empreses i la societat en general. é, davant això, davant una situació d’una dimensió desconeguda, hem de fer front a ella amb nous reptes que planteja la crisi, però també a partir de la memòria.

¿Amb la memòria? Si, la memòria. Perquè els ciutadans d’aquesta terra haurem d’elegir entre el que dicta la crisi, que és el que ens afecta a dia d’avui més que qualsevol altra cosa, i davant d’això haurem de fer balança amb l’altre eix d’aquests darrers quatre anys. Perquè la memòria ens ha de recordar que no només tenim la crisi, tenim també una legislatura que ha estat marcada per una acció d’un govern anterior que ha estat marcada pels tribunals.

Si, estam davant la crisi més gran de la història, i al mateix temps, davant una situació en la que el partit majoritari de l’oposició, que aspira legítimament a governar, representa, els agradi o no, una legislatura plena d’ombres per uns casos de presumpta corrupció que tampoc tenen precedents en la història de la nostra democràcia.

Per tant, o el pes de memòria o el pes de la crisi, aquesta és la qüestió. De moment alguns parlen molt de la crisi, però no donen cap solució ni una, a part bloquejar pujades d’imposts als que més tenen.

Fa pocs dies he llegit una entrevista en la que l’entrevistat cita a Cameron com a model. Punyeta! si que anam bé. Acomiadar funcionaris, rebaixa del pes de l’Estat, reducció de prestacions socials, pujada dels preus de les matrícules universitàries, reducció de tots els ministeris i la seva despesa pública.

El que no diu l’entrevistat és que per fer això han de posar en marxa la planxa monetària els britànics, cosa que a Europa no es pot fer. I per tant si no és pot fer, el que fas és posar una bomba a un model de benestar, tocant en primer lloc a la cohesió social si ho apliques, perquè en el fons el que dictes és que progressa el que pugui fer-ho des del mercat, i no des de la redistribució de la riquesa que pot generar l’Estat. I en aquesta mateixa entrevista s’obliden de la corrupció. Efectivament, de la memòria, del passat, ni el recorden, o fan que no el recorden.

Només un apunt final. La crisi, és producte d’una situació financera internacional incubada a ca nostra des de fa temps, producte en gran part per un model de desregulació que defensen els senyors protagonistes de la legislatura 2003-2007.  Per tant, la crisi que tenim, també és producte dels que en volen fer oblidar que la memòria del passat és molt cruel.

I això, per tant, s’ha de tenir en compte. Perquè davant la crisi que vivim, hem de ser conscients que nosaltres la patim perquè durant molt de temps hem explotat un model que xoca amb el futur. Perquè construir un model de futur sobre la base d’una expansió territorial a base de construcció, pública i/o privada, com es va fer durant tant de temps aquí, amb un capital humà amb poca capacitat de maniobra ja no té raó de ser en aquest segle XXI.

Per tant, entre la memòria i la crisi, ¿vostè que tria?

PD: Una foto en record del G-20, que vaig fer a Seoul fa dos anys

La Sibil.la o el reconeixement a la tasca per la preservació de la nostra cultura, el nostre país i la nostra memòria

perejoanpons | 16 Novembre, 2010 16:04 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

Mallorca entra avui a un club selecte, un club que reconeix la tasca feta en la promoció, la difusió i la protecció del patrimoni d'una comunitat, d'una terra, d'un país.

Avui és reconeix, per part de la Unesco, la tasca col.lectiva de tantes persones (enhorabona a tots) feta en la promoció, difusió i protecció del cant de La Sibil.la. Enhorabona a tots aquells que, dia a dia, l'han feta i la fan un element viu de la nostra cultura, de la nostra societat, de les nostres tradicions i de la nostra memòria. 

Hem d'estar d'enhorabona. Perquè avui, en les deliberacions del comitè d'experts de la Unesco a Nairobi, hem estat una de les candidatures acceptades i per tant comptam per primera vegada a Mallorca amb un patrimoni intangible i universal de la humanitat reconegut per una institució internacional, dins el marc de la convenció per la protecció del Patrimoni de la Unesco. Una convenció per a la protecció del Patrimoni que està a punt de celebrar 10 anys de vida.

Una bona notícia, que segur que seguirà amb la candidatura de la Serra de Tramuntana. Símbols, en ambdós casos, d'una voluntat de treballar per promoure, protegir i difondre el què ens diferencia i ens enriqueix i ens fa únics com a poble.

 

Dels que parlen de Palma com a capital cultural europea i (de pas) ens volen tornar a governar

perejoanpons | 15 Novembre, 2010 11:54 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

Certament, el món no et deixa mai de donar sorpreses. Això és el més fantàstic de tot.

Una ciutat com Palma, que ha estat governada durant 16 anys per una formació que no ha deixat ni un sol exemple de política cultural perenne, ni un sol festival de referència a nivell internacional, ni una sola activitat que pugui vendre Palma per millorar la seva oferta turística a nivell nacional o europeu, ara, aquests mateixos que van liderar aquesta Palma dels 16 anys, ens diuen que estan per la candidatura a capital cultural europea. Supòs que és una conya de mal gust, o que ens prenen per, com diu Baricco, per bàrbars.

I aquests mateixos, de la mà del sector privat pel que fa al projecte cultural, amenacen ara en ser cartell electoral al 2011. Senyores i senyors, poca broma.

¿Els mateixos que no van tenir la capacitat de crear un sol element de referència a nivell estatal o europeu, em diuen que volen ser capital cultural europea?

Aquests tipus de projectes es fan amb temps, i no són més que un instrument de les ciutats (amb un projecte a llarg terme, i si és possible un projecte col.lectiu) que realment creuen en crear una vertadera xarxa de promoció i difusió de la cultura, però que no comença amb la capitalitat, sinó amb accions que dotin a la ciutat amb infraestructures de veritat, que facin de la cultura un eix en la vida de la ciutat, que poc a poc augmenti l'oferta amb accions a nivell de base i també de referència internacional, però també amb polítiques a llarg termini per fomentar la capacitat de creació, de formació, de participació, amb l'objectiu de fer de la ciutat una ciutat més viva, de posar-la en el mapa de la modernitat artística, creativa, etc.

Aquesta descripció anterior i el govern de Palma durant 16 anys e és incompatible. ¿Perquè? Perquè de política cultural no en van fer, el que van fer va ser arrasar-la, acabar amb qualsevol projecte ambiciós que existia abans de la seva arribada a les institucions. Un exemple en el que es van inspirar....(la ciutat de València). ¿Coneixen un festival de quasevol cosa de referència en l'actualitat a València? No n'hi ha ni un. Parlo de referència, no de pandereta! Això, de pandereta, en saben un munt, perquè en fan col.lecció.

La capitalitat no és una meta, és un mitjà per arribar a fites majors. I això és el més important d'aquest tipus de projectes. Si algú en té dubtes, que vagi a veure el cementeri en el que s'ha convertit el port de València, a on podeu observar els cadàvers que queden de la Copa Amèrica.

Moltes bones paraules, però la Copa Amèrica a València és un exemple de manca de projecte, especialment pels ciutadans. Queden les naus dels vaixells, però els veïns ni hi poden accedir, ni poden gaudir d'una infrastructura morta a més no poder, i molt menys accedir al port i a la mar.  Ja saben, és l'escola valenciana que aquí també coneixem de sobres.

Estic d'acord que la capital cultural és un gran objectiu, però atenció, no és una meta per se. Ben al contrari, és un element dinamitzador d'una ciutat si existeix una política dissenyada des de la base. Jo, el que veig és que la Palma que va governar tant de temps i que fa poc s'ha fet la foto amb un promotor que pensa en la cultura com un bé de caire privat (molt lloable com a opció, però que jo no compartesc), no va fer durant 16 anys res mínim que els aporti alguna credibilitat. Exemples. Palma no compta de forma consolidada, és a dir amb més de 10-15 anys de treball:

1. Amb un festival de Jazz com el de Sa Pobla, una referència a nivell estatal

2. Un festival de clàssica com el de Pollença, per posar un exemple

3. Una programació a l'estiu com el Grec a Barcelona

4. Una filmoteca municipal com toca, ni una xarxa de sales ni d'infraestructures del segle XXI

5. Ni un festival de teatre consolidat, amb 10-20 anys d'experiència.

Es impossible, els 16 anys del PP van ser un oasis en matèria de cultura a Palma. Més pobre, impossible. Mentres ciutats germanes com Saragossa van gaudir d'una expo, per no parlar de Barcelona, a Palma no sé ben bé que es va fer. Bé, per ser clar, no es va fer res de referència.  Jo crec que els va faltar una cosa, crear un festival internacional de processons i de faroles kistch. Això ens hagués posat al mapa, amb permís de les falles i les faroles de la senyora Rita Barberà.

Em deman que van fer del 1999 al 2007 per ara atrevir-se ara a demanar la capitalitat cultural. Per no tenir, Palma no té ni un sol festival de referència al Mediterrani. Curiós....

Ara toca reconstruir la Palma que alguns, a nivell de cultura, es van encarregar de destrossar per deixar la ciutat el més provinciana possible. Provincians del segle XXI pel que fa a la política cultural pública d'aquells 16 anys de pandereta i farola cutre que ens han deixat ben lluny de la mitja nacional i europea....

PD: la foto, un capuccino a un bar qualsevol de Tokyo. 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb