Això no és un blog! Pere Joan Pons Sampietro

Idees, intercanvi, crítiques, propostes, i un poc de tot. Un lloc lliure de reflexió i d'opinió. Perquè les idees no es perdin pel camí....

El Consell de Mallorca, a la xarxa social Facebook

perejoanpons | 12 Gener, 2010 09:16 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

Normal 0 21


2009 ha estat l’any del 2.0, de l’explosió de les xarxes socials a Internet. De fet, Facebook ja compta amb 250 mil.lions d’usuaris mensuals. El Consell de Mallorca treballa des de fa mesos tots els seus serveis web –el web del Consell de Mallorca, infomallorca, la seva pròpia Intranet, el seu futur canal a Twitter- amb la visió de tenir una veu al món de les xarxes socials.

 

Per ser més interactius, per promocionar Mallorca, per permetre donar més informació als ciutadans, etc. I vet aquí que en aquests darrers dies el Consell de Mallorca ha fet una nova petita passa per entrar a les xarxes socials, especialment a Facebook.

 

Cerquin per Facebook i mirin que els sembla aquesta entrada del Consell a Facebook. ¿Pistes? El Consell de Mallorca ha entrat a la xarxa amb molt d’amor per Mallorca.....Si no ho troben, esperin als pròxims posts...

Torna un ex trotskista, ¿torna per arreglar la socialdemocràcia?

perejoanpons | 11 Gener, 2010 09:58 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

 

 

El símbols són els símbols. I Lionel Jospin és un darrers símbols del model d’esquerra de finals del segle passat que encara queden pels nostres voltants.

 

Resulta que el que va ser primer ministre francès representa un dels traumes de l’esquerra d’aquest segle. Era primer ministre de França i ho tenia tot per guanyar la presidència francesa -va ser el pare del model de repartició del treball de les 35 hores- i mira per on a les eleccions presidencials del 2002 va perdre a la primera volta. Un shock, la veritat del que els socialistes francesos encara no s´han recuperat. No ho faran fins que no guanyin la presidència. Desde Mitterrand, ni l’ensumen...

 

Jospin va ser el tercer de la batalla, el primer va ser Jacques Chirac, el segon va ser l’ultradretà Le Pen, i ell el tercer. Chirac, finalment, va ser president fins el 2007.

 

Ara, al 2010, França està governada per un napoleonet hiperactiu casat amb una ex model que ha declarat que si als 50 anys no tens un Rolex has fracassat a la vida.

 

I mira per on ara que l’esquerra europea passa per traumes dels de debó i veu que Jospin ha decidit tornar a l’escena, amb un llibre t que fa un repàs dels seus 20 anys en política a on passa pocs comptes, i un documental, parlant del seu passat (ai amic, això si que fa perdre unes eleccions....!!!) trostkista, de la seva relació amb altres dirigents, dels seus errors, i de les seves ganes, que deixa entreveure aquesta aparició estelar, de tornar a l’arena política.

 

No sé si és bo o no que Jospin torni a l’escena política, el que si sé és que es necessari que hi hagi figures que facin el pes davant aquest esfondrament del model neocon, i que ens ajudin a la producció d’idees noves per fer reviure de nou el vell model de la socialdemocràcia, però actualitzat en versió segle XXI. Ja ho deia ahir Jorge Semprún al diari EL Pais: necessitam més volutat política a Europa. I per això són necessaris vertaders polítics europeístes, i d'altres com Jospin que ajudin a pensar Europa dins el nostre planeta multiglobalitzat.

 

Jospin, en tot cas, pot ajudar a fer-ho. A veure si el deixen....

I mentrestant, les grans crisis humanitàries segueixen oblidades

perejoanpons | 07 Gener, 2010 13:29 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

 

Haver treballat a una organització, a una empresa o a una entitat sense ànim de lucre no vol dir que hagis de combregar amb tot el que fa, el que digui o el que publiqui mentre hi treballes.

 

Durant una sèrie d’anys, quan treballava a la seu de Ginebra de Metges Sense Fronteres, em resultava incòmode i indigest, com a molts dels que hi treballàvem, veure com els nostres companys nord-americans publicaven cada any el que ells anomenaven “el top ten de les crisis humanitàries”. Era un document produït pel seu equip de comunicació, que era un equip, per cert, d’una qualitat i professionalitat extraordinària, i que era una oportunitat més de provocar atenció mediàtica respecte a certs contexts humanitaris que passen desapercebuts durant l’any. Aquest document era la oportunitat per passar pels “boards” dels grans diaris, provocar alguna editorial, ser entrevistats a la CNN, etc.

 

Ha passat el temps, ja no treballo a MSF, i he canviat d’opinió. Quan estàs a fora d’una organització te n’adones d’algunes realitats que quan estàs a dins no intueixes perquè estàs capficat al teu quotidià. I vet aquí que com a ciutadà encara compromès amb el que representa MSF he rebut aquesta setmana al meu correu el document “top ten de les crisis humanitàries oblidades del 2009”.  I mira per on m’ha cridat l’atenció veure la descripció de contexts que queden amagats per les notícies principals dels diaris, que no surten mai, i que mitjançant aquest document em permeten “agilitzar la meva memòria respecte a les crisis que segueixen patint milers de civils i de les que poc o mai mencionam.

 

Entre elles, la crisi de Somàlia i de les seves poblacions, que tenen menys espai als mitjans que els pirates de la zona.  O la crisi al sud de Sudan i a Darfur, que ara ja no sembla importar tant que fa uns anys. O l’estancament del finançament per medicaments en la lluita contra la SIDA o malalties oblidades com el Kala-Azar. Encara més oblidada és la crisi de l’est del Congo, país que és l’epicentre africà, i també l’epicentre de moltes crisis que toquen a veïnats, com són Rwanda o Uganda. D’Afganistán es parla, i cada vegada més, d’Al Qaeda i de la corrupció, però cada vegada menys dels civils que viuen a l’ombra del conflicte, com a Sri Lanka, a Pakistan  i a Iemem. Per últim, la manca de finançament internacional també arriba als productes per combatre la malnutrició.

 

Són el top ten de l’oblit internacional, però amb aquest document almenys ho són un poc menys...

2009: Copenhaguen, Barack Obama, els negocis de Katanga, Twitter i Miles Davis

perejoanpons | 05 Gener, 2010 13:30 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

 

Ara que comencem el 2010, penso en el que ens ha deixat el 2009 i no em deixo d’estorar. Fa pocs anys hi havia lúcids intel·lectuals que ens parlaven del fi de la història, i mira per on ens trobem en aquest inici de dècada en una situació similar a la de 1929. Quina sorpresa! Això si, sense personatges com John Maynard Keynes per donar una mà a recuperar-nos d’aquesta crisi moral i també econòmica, com assenyala molt encertadament Robert Skidelsky al seu llibre el retorn de Keynes. Una lectura, per cert, que recomano. Bé, almenys tampoc tenim en Milton Friedman pels voltants....malgrat que el seu esperit neo-liberal ha estat ben present al planeta en els darrers 20 anys.

 L’any 2009 -l'any de celebracions per la caiguda del mur de Berlín- també tanca amb expectatives a la baixa si fem cas de tots els analistes que han assistit a la cimera del canvi climàtic de Copenhaguen. Però jo no hi estic gaire d’acord. No fa molt de temps, gairebé ahir, qualsevol de nosaltres hagués esclatat a riure si en una conversa de cafè o una  tertúlia radiofònica haguéssim parlat d’una cimera amb un repte descomunal damunt la taula a on tots els líders haguessin participat a la mateixa taula. Això és el que ha passat, malgrat el desencís. La convocatòria ha estat tan esperada i les expectatives tan altes que ha acabat en un fracàs estrepitós. Estic d’acord en la lectura crítica i críptica de la cimera, però s’han creat massa expectatives per esperar tants de canvis de tants líders en tant poc temps. No m’estranya que hagi passat el que haa passat, i més si es negocia en viu i en directe a 200 bandes alhora. Però la passa ja està feta i no hi ha possibilitat d’anar cap enrere.

 Cert, com més articles i opinions llegeixo, més em sento optimista. El resum és de les meves lectures és que el repte era el més gran de la història i el fracàs de la cimera ha estat al nivell de les expectatives que ha generat. Molt senzill, tothom vol aquest canvi, però ningú o gairebé ningú dels grans sent que ha de fer el primer pas i que ha de sacrificar el seu nivell de benestar en favor del planeta i de l’altre. Tothom i creu si ho fa el veïnat. ¿Els sona? Països com Brasil han tractat d'aportar nous canvis, però els han faltat més aliats, que encara miren cap a una altra banda.

 ¿Perquè soc optimista llavors? Estic convençut de que el canvi climàtic vindrà de la mà dels canvis pràctics, que obligaran a fer canvis a nivell normatiu, cultural i pràctic tant a les empreses, institucions o ciutadania. No, no n’estic orgullós de Copenhaguen, però segueixo pensant que fa uns anys no haguéssim pogut ni somniar amb aquesta cimera. Com han dit els activistes de la cimera, “reclaim the power”, ara n’és el moment. Ho hem de fer entre tots. Aminetu Haidar, que ha aconseguit tota sola posar a la diplomàcia internacional a treballar, n'és un bon exemple. ¿No creuen?

 He llegit que la dècada que arriba és la dècada de tornar a la autenticitat, a les coses senzilles. Efectivament, ja toca, perquè del contrari rebentam. Bé, aquest nadal, per fer honor als cinquanta anys de la mort de Camus m’he comprat una obra d’art a les coses simples: “La Posterité du Soleil”, un llibret amb fotos de la naturalesa i el territori que tant van estimar René Char i Albert Camus, amb fotografies d’una dona helvètica, Henriette Grindat. Un llibre que neix de la correspondència entre els dos autors, però que és un cant a les arrels que provoca un territori estimat i les persones que l’habiten, al voltant de L'Isle-sur-la-Sorgue. Esper que sigui un bon regal pel planeta....

 12 mesos només han passat, quina memòria més curta que tenim: fa menys d’un any teníem al capdavant del món a un piròman temerari que es dedicava a fer la guerra contra el terrorisme a base d’inventar països amb arsenals nuclears i a posar als sospitosos universals a una presó al Carib per ser jutjats no se sap quan, per no se sap quina jurisdicció. Això ha canviat, sembla fantàstic, ara es parla de tancar Guantánamo, qui ens ho havia de dir, i la persona que ho ha canviat ha fet més passes per la creació d’un món multilateral en 12 mesos que en tota la dècada anterior, on els Estats Units havien potenciat fins al paroxisme el bilateralisme i el rol caricaturesc de policia bo contra el món dels dolents.

 El 2009 també tanca amb una Unió Europea que no troba el camí per tenir una veu pròpia i única. Europa és una contradicció perquè és la pàtria dels Estats Nació i això fa la convivència amb Brusel.les insoportable. Ja ho sabem: com més Tractat de Lisboa, com més política exterior, com més mecanismes en els Tractats per ser una potència al món, líders més minúsculs al capdavant, no sigui cosa que facin nosa als grans factòtums Nacionals de la nostra, si, bella, Europa.

 

I a la nostra comunitat el pacte progressista d'aquesta legislatura, que em sembla segueix vigent i és encara una oportunitat històrica de canviar la història d'aquesta comunitat, ha passat molts dels mesos del 2009 encorsetat pels efectes de la política del  Cola-Cao que va plantar un partit que ni es regenera ni dóna símptomes de canvi. Política  bucanera producte de la incontinència dels anys explosius del boom del ciment armat i que ara arrossegam entre uns socis perplexes per la dimensió i magnitud del problema. Ni els bons resulats   del  finançament han pogut canviar aquesta tendència. Ara, a les portes del 2011, el gran dilema és saber a qui perdonaran -votants, ciutadania- al 2011.

 I el 2009 acaba com sempre ple de llibres que m’han fascinat i que m’han sorprès. Amb el que fa als films, em quedo amb el documental belga Katanga business, de Thierry Michel. ¿Llibres? Destac tres llibres que he comprat aquest any, però que no són d’ara: una tumba para Boris Davidovich, de Danilo Kis, que vaig comprar després de llegir un text de Susan Sontag. Un amic periodista em va recomanar Al sur de la frontera, al este del sol, i de moment és el meu preferit de l’autor japonès Murakami. Per acabar, un llibret que es diu It’s all true, d’Orson Welles, i que vaig comprar a Nàpols, ciutat que em recorda a Barcelona ara fa moltíssim de temps. I el començam bé, amb Albert Camus més reconegut que mai, tota una bona notícia.

 Any també de tecnologia, de facebooks i de twitter, dels famosos iphones i dels blackberrys, que sembla que ens canvien el nostre quotidià. A mi m’agraden tots aquests gadgets, però el que més m’agrada és poder pujar cançons de Miles Davis i John Coltrane a aquests estris....Bon any 2010!

 


 

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb