Això no és un blog! Pere Joan Pons Sampietro

Idees, intercanvi, crítiques, propostes, i un poc de tot. Un lloc lliure de reflexió i d'opinió. Perquè les idees no es perdin pel camí....

De la pobresa i l'ull que viatja

perejoanpons | 14 Octubre, 2008 16:57 | del.icio.us latafanera.cat meneame.net facebook.com politi.cat google.com twitter.com technorati.com

A "Lettere dal Sahara", un llibre que va publicar fa uns anys Alberto Moravia, l'escriptor italià narra d'una manera personal, gairebé íntima, la seva visió de l'Africa, amb les seves contradiccions i la seva bellesa única, amb les seves comunitats i els seus paisatges d'una lluminositat sublim, com les carreteres del Níger o la vegetació del Camerún. Com ell mateix diu, els seus viatges li permetien veure la realitat, però sense tractar d'explicar-la, de contar-la fidelment però sense manipular-la. Una manera de viatjar que contrasta amb el turisme del consum actual que s'imposa allà on va i connecta amb molts dels nous mitjans de comunicació, que més que mai, tracten d'explicar el perquè de les coses, i no només es limiten a mostrar-nos tal com són, com feien els viatgers del passat, i que ens permetria construïr una realitat més objectiva i neutral. D'una certa manera, en aquestes línies vull recordar les paraules de Moravia perquè durant un període llarg de la meva vida, gairebé cinc anys, he viscut de molt aprop els que viuen la pobresa i en la pobresa, i molts, malauradament, no en sortiran mai. Com em va dir algú prop de Nigeria, "nosaltres ja estam morts, no hi ha esperança, però tampoc per a les generacions futures. Es molt millor creuar encara que sigui nadant fins arribar a Europa que quedar aquí". Jo no vull tractar d'explicar-la, no em sent capaç, crec a més que no em correspon a la meva persona, perquè m'ha bastat tastar-la a països com Níger i Guatemala, Laos i Moçambique, Camerún o Honduras per veure'n el seu impacte a tot un país. Tota té un denominador comú: sempre colpeja als més febles, als que no tenen accés al transport perquè viuen a molts de kilòmetres de les ciutats, als que tenen mals serveis d'aigua o fins i tot no en tenen, els que no tenen feina o feines irregulars, els que no tenen educació, o els que no poden pagar per un medicaments que els pot salvar la vida. No és cap secret, perquè també passa a casa nostra, i per això hem de fer atenció en els pròxims mesos a que la crisi afecti de la manera menys dura possible, i especialment als més febles. Visquin a on visquin. Avui és un mal moment per crear atenció al voltant del sofriment que genera la injustícia crònica, perquè l'atenció mediàtica està focalitzada en crisis que són més "sexys" i que passen a les grans capitals del planeta. Però l'impacte d'aquesta crisi segur que ja la veuen en primera persona moltes de les persones invisibles que viuen a continents oblidats, i que tenen una presència testimonial als mitjans. ¿Hi ha temps per parlar de Darfur ara que Wall Street es xapa n bocinets? ¿Algú recorda el que passa a Guantánamo davant la crisis que ja envaeix Europa? Sap algú que un país com Swaziland està morint tot sencer del virus del HIV/SIDA? ¿O que les grans companyies farmacèutiques lluiten amb gran fervor contra els exportadors de medicaments a baix preu que produeixen països com la Xina, l'India i Tailandia? Al 2005, a Níger, la situació durant l'estiu era crítica, dramàtica, degut a la crisi alimentària. La gent moria una darrera l'altra i va ser necessària la visita del Secretari General de Nacions Unides, per visibilitzar-la a nivell planetari. En 2008, la situació és molt similar, i en canvi, ¿hi ha espai per parlar-ne? Hem de ser tots testimonis d'aquesta injustícia que per a molts s'ha convertit en una situació gairebé de fatalitat i no de resistència. M'agrada el títol d'un llibre de Henry Miller per escenificar el que cada un de nosaltres hauria de fer: "l'ull que viatja". Hem de ser tots un ull que observa i viatja i que es rebel.la contra la banalització de la pobresa, avui instal.lada al nostre quotidià. Es tracta de resistir davant la força d'un model que John Kennet Galbraith va batejar com el de "la cultura dels satisfets" i que ha provocat una situació d'implosió a Occident i que Paul Samuelson anunciava l'altra dia que es pot dur per endavant a l'imperi americà del senyor Bush. ¿Hi ha esperaça? Hi ha moments històrics i aquest en sembla un: una crisi sense precedents que farà pobres a més ciutadans es troba pel camí en el que segurament serà un president sense precedents en la història dels Estats Units que haurà d'afrontar canvis sense precedents en el model que ens ha governant globalment des del final de la guerra freda. Un model que ha tocat sostre malgrat que alguns pensava que era de duració infinita. El 4 de novembre en sabrem la resposta. PD: La foto correspon a un centre ambulatori a Zinder, a Niger, i la vaig fer jo mateix fa ara uns dos anys.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb