Això no és un blog! Pere Joan Pons

Ahir em vaig descarregar el darrer informe dels amics (?) del FMI. La veritat, em sembla que són realment de cine aquests informes. Durant mesos ens han renyat per un dèficit excessiu, i per tant ens han exigit mesures draconianes de contenció de les despeses a Europa, i també a ca nostra. Aquí hem parlat de contenció fins i tot en la sopa. 

Res de polítiques anticícliques, res d'estímuls, res de res però de res. I ara ens diuen que anam a la recessió.

La sorpresa, en el darrer document. Ni mea culpa ni res. Ara hem de canviar el rumb, perquè clar és que això tremola i anam a l'abisme. Poca broma aquests de l'FMI. No els ha bastat enfosar els països en desenvolupament, ara volen acabar també amb nosaltres amb les seves receptes. Però sembla que se n'han adonat a temps. I venga, a escriure tot el contrari del que han dit fins ara.

I jo, sincerament, fins els nassos d'aquest tipos. Però és que és molt gros el que han escrit en el darrer document: The most policy challenge is to restore confidence and put an end to the crisis in the euro by supporting growth, while sustaining adjustment.

Supporting growth? En fi. Aquesta setmana Lenin és la portada del The Economist. Ganes me fan de.....

Diu Eric Hobsbawn que l'esquerra tracta de solucionar problemes del segle XXI amb receptes del segle XX. Mira per on, el senyor Hollande acaba de començar la seva campanya inspirant-se en François Mitterrand, i sembla que vol solucions per resoldre els problemes del segle XXI, però ho fa inspirant-se en els líders del segle passat. Curiós, almenys. Mentrestant, aquí, els telespectadors del segle XXI assistim a les pel.lícules que ens fan recordar el XX. The artist, jo pecador irreverent, la consider un bon entreteniment que no aporta res de res al panorama actual del món del cinema, més que el retorn a allò que ja no és. Chaplin que hagués dit d'aquest film? La meva bona notícia de la setmana. L'atena de la TDT s'ha espatllat, i me n'he adonat que no val la pena reparar-la.

No, no em refereriré a alguns ridículs dels darrers dies que surten en els diaris. Sinó a coses que passen i que tenen importància. Primer, a la sala Augusta passen coses importants i que no arriben sovint. Em referesc al film Le Havre. També aquests dies he estat fins tard llegint Los enamoramientos, de Javier Marías. Reconec que enganxa, encara que no tenc clar si és una d'aquelles coses amb importància. Quan acabi ho dic. Això, Hertha Müller si que ems embla una de les coses d'importància entre les meves dèries de l'any que ha acabat. Altres coses, hi ha persones que comencen a entendre que austeritat condueix a recessió i a pèrdua de qualitat de vida. I mira que fa temps que hi ha autors importants que ho diuen que anam cap a un suïcidi. Un tal Krugman ho repeteix des de fa mesos. Hi ha algú per Bruse.les que escolti? Algú per Bonn? Més coses. Aquest nadal, el 25, horabaixa amb Sam Peckinpah i The wild bunch. Cony, quin film més extraordinari i més revolucionari. Altres coses importants. La llista musical del 2011 dels Inroks, la meva revista de capçalera musical, porta entre els millors el disc de Tom Waitts, i també de Feist. El món encara va bé. I a més, com recorda el New Yorker, Leonard Cohen treu disc a finals de gener. I tot acaba bé, amb Bill Evans, segurament una de les joies infinites que encara podem escoltar. Bon any, bona crisi.

La realitat és simple. Una ràdio i televisió pública que ha fet una feina crítica i críptica en defensa de la democràcia, tanca. Enhorabona als censors de la democràcia.

Ara almenys podrem gaudir el plaer de poder dir que ja no mir cap televisió pública de les Balears. Perquè ja no mir IB3, i tampoc em deixen mirar M. Almenys fins que no estigui dirigida per un periodista. Mentres ho faci un polític, jo no mir IB3.

Per tant, jo em reafirm. Tots els que creguin que els mitjans públics són una eina fonamental per a la democràcia han de revisar la seva mirada envers IB3, mitjà dirigit per un conseller que comença a oferir el mateix que qualsevol privada.

I, malauradament, el tancament de M representa que per alguns els mitjans no són més que una molèstia.

Tancar un mitjà públic és un símptoma de les malalties que pateix el país. I cada vegada són més greus.

He deixat d'escriure dos mesos, de forma voluntària, mentres observaba com les coses anaven donant voltes. I mira per on, encara que et baixis del tren, segueixen girant i mentrestant m'he comprat el tercer volum de 1984 de Murakami. Conclusió, no esperis que el món giri sense tu, millor tracta de fer-lo girar en la mesura del que puguis. 

Mentres observaba el món em reafirm: sembla un com si estàs en una projecció repetida i repetitiva de Il Gatopardo. Tot sembla que ha de canviar, i després no canvia res. El millor exemple, la resposta europea a la crisi. Una boutade lampedusiana aquesta Europa. Per això he vist recentment Margin Call, una obra mestra per comprendre el que ens passa avui en el món occidental. Un món circular que es menja la coa sense escapatòria....I en el que ningú en té responsabilitats. Com diu Krugmam, el col.lapse és positiu. Tal volta sigui necessari el col.lapse europeu. De moment, anam pel bon camí.

Grècia, Merkel, Itàlia, prima de risc, Eurobons, g-20, crisi, Rajoy, canvi, i ara ja no record res més. Però supòs que seguirem sentint la musiqueta de la crisi una bona temporada. I això ho ha resumit molt bé un amic meu recentment. D'aquí poc farem com els japonesos. No parlarem de sortir de la crisi, conviurem amb la crisi i ja està. Perquè ningú no té receptes màgiques, i per tant el que hem de fer és aprendre a viure amb ella.

Ara veurem si surt la fada de la confiança a veure si canvià aquest món lampedusià. A veure.

Ja he passat els 35 i sóc dels que encara somnia en veure una Europa de les persones i en un Mediterrani en pau i llibertat. Em vaig llicenciar en Ciències de la Informació a la UAB de Barcelona i en Dret a la UB de la ciutat dels prodigis. Vaig fer un Master a Paris en Dret Internacional i Europeu. Admir Jean Monnet i a tots aquells que van crear l'Europa en la que visc, Le Corbusier i Mies Van de Rohe, a Julio Cortázar, Magris, Bolaño, Kundera i Borges. Sóc un enamorat d'Àfrica i Asia. Em fascinen Antonioni i Fellini, i també Itàlia. He treballat al sector privat durant 10 anys entre el meu país i França. Cinc al món de les ONGs a Ginebra i rodolant pel planeta. Ara escric mentres assisteixo a la mutació planetària diària que no em deixa de fascinar

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Gener 2012					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
						1
2	3	4	5	6	7	8
9	10	11	12	13	14	15
16	17	18	19	20	21	22
23	24	25	26	27	28	29
30	31

• El FMI està de conya, no?
• Torna Hollande, o torna Mitterrand?
• Coses que passen i que tenen importància
• Assassinats sense responsabilitats, o la vergonya M
• Grècia, Merkel, Itàlia, Prima de Risc, Eurobons, G-20, crisi, Rajoy, canvi i ja no record que més
• Tzatziki el primer vespre a Hamburg, o coses que et passen quan vas a Alemanya (II)
• De les coses que et sorprenen quan passes un cap de setmana a Alemanya (I)
• Avui que és la nit de l'art, o coses que m'agraden quan no escric al blog
• XXI, o de les coses bones que et passen a l'estiu
• Per sortir de la crisi, telefoni vostè a Déu
• LLegint Hertha Müller ara que recordam les torres bessones
• Gràcies, senyor batle de Calvià
• Ib3, de mitjà públic a torradora amb imatges
• Tancat per vacances (i per tornar a orientar el blog)
• Morir sense saber perquè o com viure a un país com Guatemala
• Televisió de Mallorca, un conte xinès (nova versió ampliada)
• Me tanqui la televisió, que vull fer un parc temàtic!
• Extensió del domini de la lluita i altres coses...
• Un amic m'ha demanat una reflexió post-electoral (Segona part)
• Un amic m'ha demanat una reflexió post-electoral...

• General [142]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom